Portbou

Sembla com si el temps s’hagués aturat entre els arbres de la Rambla, com si cada matí sonés la mateixa cançó en els mateixos altaveus i en la mateixa cantonada.
Els rètols dels comerços exhibeixen tipografies dels anys cinquanta, de colors ennegrits i escrostonats, en els idiomes que parlaven els estrangers abans de la mundialització: “Habitaciones - Chambres - Zimmer - Rooms”.
Quan un diumenge a la tarda arribes a Portbou, t’adones que el món una vegada fou en blanc i negre, que la història generalment viatja amb bitllet de tercera i s’alimenta d’entrepans de formatge amb pernil dolç. Esperes trobar-te un Guardia Civil a cada cantonada, amb el tricorni o camí de la frontera.
Els portbouencs són fills de moltes llets i han vist passar la vida durant molts anys pel terraplè del ferrocarril, però ara la gent et mira com si arribessis d’un altre món, més enllà de la cúpula de vidre on els ha tocat viure.
Portbou descansa eternament al fons d’una badia, que impregna d’un blau tramuntanat la postal encarcarada. Les gavines sobrevolen els terrats de les cases i les orenetes fan niu sobre la gran coberta de l’estació. Les onades, al fons, espeteguen contra les roques del port.