Secrets i desitjos

L'any que acaba, continuaré igual sense fer forats a les parets. En un moment, com qui no vol, m'han passat 365 dies a corre-cuita.Una cosa darrera l'altra, un dia darrera l'altre, afilerats i atapeïts i ja torna a ser cap d’any. Els calendaris com a llar de tots els dies que han de venir. El futur és fet de paper, com els murs de casa meva. Hi escriuré, doncs, els secrets i desitjos que no es poden dir en veu alta.

Torno al poeta

Torno al poeta perquè m'aculli entre versos càlids i flonjos que, llegits en veu baixa, deixen un regust d'amor de vi dolç i record d'ulls clucs a la planúria humida de la llengua. Simfonies petites de mel i llimona. Tastets de ratafia. De vegades em pregunto com es pot estimar tant en l'espai mínim d'un poema.

Felicitat d’entretemps

Si la pluja no ho espatlla, aquests dies d'entretemps sempre són una delícia. El cel dibuixa tons d'aquarel•la damunt els arbres que es desfan entre ocres i grocs. El sol llisca al voltant de les pedres i l’arena del mar com un gat mandrós que es refrega contra les cames del seu amo i la remor de la gent que feineja sona lluny, molt lluny, perquè els darrers dies de desembre i els primers de gener estan fets per a ser gaudits sense recança.

Andrea Motis

De tant en tant neix una persona especial amb talent i molta llum,i ho fa amb màgia i magistralment tocant casi la perfecció,el altre dia la vaig veure en directe es un prodigi de 16 anys que es diu Andrea Motis. Saxofonista i trompetista de jazz amb una veu increïble que et transporta a un mon ple de ritme i sabor càlid

Arrel i pedra

Sento com el verd de cada dia se'm clava als ulls, com aquest groc desesperat amb què s'alia em fa esclatar la llum a les pupil•les. Avui penso en tots els miracles que esperen dins d'aquest cos ceràmic, dins d'aquesta pell de vidre i vas. Segons com em miris, sóc una ampolla mig plena d'esperança, mig buida de desencant. I tu, la copa que m'acull, líquida, en essència, substància, arrel i pedra. El desig és transparent quan s'estima a glops.

Deliciós

Politica

Sota la dictadura dels llençols, somiar amb la democràcia del teu cos és un acte de fe, traïció o pur egoisme?

Obrir Finestres

Escriure per obrir finestres a aquest interior on rauen tots els remolins que, de vegades, no es deixen ensinistrar. Intentar desembolicar la tempesta, el garbuix de fil de llana, amb els dits, tibant suaument de les paraules. La prosa, els versos,la llum.

Sincer

Avui he descrit el desig amb pocs adjectius, pla i sincer. Com una fotografia en blanc i negre, com una avinguda llarga i deserta d'arbres sense fulles però plens a vessar de tardor. El desig, al final de totes aquestes paraules nues. I tu, donant sentit a tot.

Confitura de pera

Què fer d'aquest excedent de sensibilitat que ens sobrecarrega el cor. Poemes de confitura de pera. I que els mots se'ns desfacin, suaus, a la llengua. I a les mans.

Secrets de pati interior

Les converses entren i s'escapen per les finestres obertes de les cases. Estirar-se al llit i, entre mandra i mandra, jugar a compondre trencaclosques de veus, mosaics de paraules aïllades. Com ocells que s'aturen a fer una pausa a l'ampit del festiu, m'arriben frases incompletes que s'enlairen i que van perdent el sentit a mesura que s'allunyen pels carrers de la distància. Fora de context, afirmacions que esdevenen ridícules, veritats coixes, mots que esclaten entre xiscles, campanes i rialles. I així, a poc a poc, s'escolen les notes de diàlegs invisibles, de secrets a crits, per les escletxes d'una persiana.

Qué hace una Chica como Tú en un sitio como este?

Pluja d’estiu

Sol i tempesta alhora, arc iris en un cel serè. Ser camí, pols, tots els colors xops i travessar matisos i tonalitats com fagedes. Fer la volta a un món inventat en vuitanta melodies. I arribar al final dels regalims d'anys i veus amb les mans cansades, però amb els dits ben tacats de nosaltres.

Perquè escrivim..

De vegades, hi ha petits detalls que són imperceptibles fins que, subtils, decideixen fer-se evidents i decantar balances. Com quan no tens sensació de fred però t'adones, tot prenent una infusió, que abraces la tassa amb les mans, inconscientment, per absorbir la seva escalfor. I ara sóc aquí, pensant que fins fa un instant no tenia fred, intentant retenir als dits la tebior d'un record i volent que les paraules se m'enduguin ben lluny. Perquè potser és per això que escrivim: per poder vestir-nos d'un altre jo, escapar de nosaltres mateixos i caminar una estona amb unes altres sabates. Que parlin els detalls, doncs. O les paraules que faig servir de tant en tant per disfressar-me.

L'aire del mar

A les cames, quilòmetres de cami; a la pell, l'esforç traduït en sal. A una mica més de quatre metres d'alçada el nivel del mar, la calma es respira a l'aire i deixa que te l'enduguis, de tornada, a la sang.

Cita

«Passem per la vida sense saber qui som –i
deu ser per això que hi ha tantes sorpreses.» Josep Pla (La vida amarga)

Cloudy

Aquest voler i no voler. Allunyar-se, acostar-se. Onades de calfreds, murs de contenció, la dolçor controlada del somriure de la memòria. El present és fet tot de paraules. El futur, la veu per llegir-les.

Sentiment

La quantitat d'emoció que es perd en el trajecte que hi ha entre l'impuls del cor, la parada de la ment i el batec de la paraula es mesura en metres quadrats de silenci.

Espies

L'espiell de la porta sempre ha estat, per a mi, un objecte inquietant. Tant que, quan truquen al timbre -que és en comptadíssimes ocasions-, no goso fer servir aquell forat amb ànsies de finestreta, per si de cas es confirmen les meves sospites: que algú tingui la mateixa idea que jo i atansi la mirada a aquella obertura maligna que trenca l'harmonia de la fusta. Imaginar, llavors, el fet de trobar-me la imatge d'una pupil•la aliena, mirant la meva de fit a fit, és un dels meus pitjors malsons. ¿Quin sentit tindria, doncs, la fortalesa d'una porta que ha de fer de barrera ferma entre el món exterior i jo si qualsevol estrany pot arribar a veure el final dels meus pensaments? El cas és que, a casa meva, l'espiell és un forat prohibit per on es pot escapar l'ànima en el moment més inesperat, malgrat tancar la porta amb pany i clau. Coses més rares s'han vist.

Llibres

He tornat als braços dels meus amics més fidels, els llibres. Amb ells no em qüestiono res, els trobo al lloc on els he deixat el dia abans. No em pregunten res. No em demanen res. Només un intercanvi fluïd d'emocions em diu en quin estat d'ànim em trobo..."

Cada dia diferent

T'imagino travessant la setmana, els dies numerats, les hores alfabètiques a bord d'un vaixell fet de tovallons de paper. Desconec quan arribaràs a port, a l'altra banda de la taula, i si voldràs ancorar en mi durant l'estona plàcida que ens briden unes copes de vi. Llencem per la borda les paraules que caben en dues converses. Intuïm-nos el principi dels dits, el final de la pell, els poemes d'aigua dolça amb el sentiment de que cada dia sigui diferent.

Entre Caldes i Sils

Dies iguals, fotocopiats, de cromo repetit que ningú te'l vol canviar,trucades sense cobertura. Dies que condueixen la vida fins a una rotonda que dóna un sentit antihorari a tot plegat. I el temps esdevé circumferència. I voltes i gires amb la ment en stand-by. Perquè saps que, tard o d'hora, trobaràs el senyal que indica la sortida cap als dies de línies rectes.

Flors de Girona

Demà, a Girona, és dia de flors i de records, la ciutat s’engalana de primavera, els patis del barri vell s’obren a la vida i els carrers s’omplen amb els colors que només poden sorgir de la imaginació de les flors i de les camises dels turistes. Girona esdevé la ciutat de les flors, una matèria fràgil i perible i que les pedres de la ciutat intenten preservar de la pluja i d’altres elements, com a mínim durant una setmana de maig.
Jo tinc la sort de tenir linda flor al mes on tot esclata.

Portbou

Sembla com si el temps s’hagués aturat entre els arbres de la Rambla, com si cada matí sonés la mateixa cançó en els mateixos altaveus i en la mateixa cantonada.
Els rètols dels comerços exhibeixen tipografies dels anys cinquanta, de colors ennegrits i escrostonats, en els idiomes que parlaven els estrangers abans de la mundialització: “Habitaciones - Chambres - Zimmer - Rooms”.
Quan un diumenge a la tarda arribes a Portbou, t’adones que el món una vegada fou en blanc i negre, que la història generalment viatja amb bitllet de tercera i s’alimenta d’entrepans de formatge amb pernil dolç. Esperes trobar-te un Guardia Civil a cada cantonada, amb el tricorni o camí de la frontera.
Els portbouencs són fills de moltes llets i han vist passar la vida durant molts anys pel terraplè del ferrocarril, però ara la gent et mira com si arribessis d’un altre món, més enllà de la cúpula de vidre on els ha tocat viure.
Portbou descansa eternament al fons d’una badia, que impregna d’un blau tramuntanat la postal encarcarada. Les gavines sobrevolen els terrats de les cases i les orenetes fan niu sobre la gran coberta de l’estació. Les onades, al fons, espeteguen contra les roques del port.

The Rolling Stones

Simplement genials,saint of me.

Ressorgir

Fer dissabte de sentiments tot aprofitant la redundància. Col•loco els punts i final al seu lloc: el cor respira, ample, dins l'espai net que torna a ser el pit, i l'ànima va omplint de nou les estances que han quedat lliures al pensament. Reconquesta de mi, de territoris ocupats per adverbis d'enlloc. Aquest ressorgir-primavera que em desvetlla el cos em convida a situar-me altre cop dins dels mapes, a poc a poc.

Yo no quiero un amor civilizado

Yo no quiero un amor civilizado,
con recibos y escena del sofá;
yo no quiero que viajes al pasado
y vuelvas del mercado
con ganas de llorar.
Yo no quiero vecinas con pucheros;
yo no quiero sembrar ni compartir;
yo no quiero catorce de febrero
ni cumpleaños feliz.

Yo no quiero cargar con tus maletas;
yo no quiero que elijas mi champú;
yo no quiero mudarme de planeta,
cortarme la coleta,
brindar a tu salud.
Yo no quiero domingos por la tarde;
yo no quiero columpio en el jardín;
lo que yo quiero, corazón cobarde,
es que mueras por mí.

Y morirme contigo si te matas
y matarme contigo si te mueres
porque el amor cuando no muere mata
porque amores que matan nunca mueren.

Yo no quiero juntar para mañana,
no me pidas llegar a fin de mes;
yo no quiero comerme una manzana
dos veces por semana
sin ganas de comer.
Yo no quiero calor de invernadero;
yo no quiero besar tu cicatriz;
yo no quiero París con aguacero
ni Venecia sin ti.

No me esperes a las doce en el juzgado;
no me digas "volvamos a empezar";
yo no quiero ni libre ni ocupado,
ni carne ni pecado,
ni orgullo ni piedad.
Yo no quiero saber por qué lo hiciste;
yo no quiero contigo ni sin ti;
lo que yo quiero, muchacha de ojos tristes,
es que mueras por mí.
Joaquin Sabina

Cita

Ognuno sta solo sul cuor della terra
trafitto da un raggio di sole:
ed è subito sera.

Tothom està sol sobre el cor de la terra
travessat per un raig de sol:
i, de sobte, es fa de nit.

Salvatore Quasimodo

Miro la vida pasar

Pluja

He agafat un bocí de pluja i l'he plantat sota la pell, perquè em neixin rius on fins ara hi havia llera seca. Inaugurar nous camins, que la fressa de l'aigua s'endugui el silenci de biblioteca. M'ompliré de paraules mullades fins que em vessi la veu pels marges. Prou emmudir. Desbordar-se. Digues que sí.

Divendres

Despertador, dutxa ben calenta,petó al meu Amor, coropres, vestit “Mouriño”, tren, i a volar. Revolts a ritme de Addicted de Amy Winehouse i flaire de coca de sucre i pinyons acabada de fer al seient del costat. Sol amable, ametllers florits que esclaten entre el verd. Endinsar-se lentament en aquesta rutina alegre. Retallo els divendres per la meitat mitjançant una línia de punts invisible. Els divendres, qui ho diria han esdevingut l'anècdota de la setmana laborable

Sense Reina

Nit sense reina. Sols dormir, estabornir el mal del cos amb l'analgèsic adulterat d'un demà millor. Dormir per poder anar de shopping al paradís fiscal dels somnis, i comprar una estona de temp lliure d'impostos amb la moneda falsa del Monopoly.

Ja es primavera…..

El noi d’ulls verds,camina tranquil amb un día ple de sol.De repent es capaç d’entendre el perque d’aquesta llum: a El Corte Inglés ja és primavera, dies abans que arribi l'estació oficial que patrocina l'astènia, les típiques al•lèrgies i el mite de l'alteració de la sang. El tret de sortida per, capturar hores de sol a la pell i mudar aquell desfavoridor color blanc. Fes la posada al punt a la fotosíntesi, renova la clorofil•la, que mai se sap. A El Corte Inglés ja és primavera mentre encara regna l'hivern a la resta de llars. Simplement és una qüestió de perspectiva: redueix la distància des d'on mires la tanca publicitària i fica't a dintre. Gaudeix del temps i de les vistes. I vigila de no trepitjar les margarides.

Eres

Eres pequeña
como una estrella fugaz,
como el universo
antes de estallar.
Vuelas como la risa,
como el diente de león.....

De bon matí

De bon matí, abans que tràfecs i trànsits esborren el carrer surto ala reçerca del tren a bcn. sento la fresca de aquest preludi de primavera a la pell i soc capaç d’aturar el temps en un instant i gaudir de un espai on sempre em reconec. He fet tantes vegades aquest viatge….Pero ara recordant sempre aquells ulls de bon matí.

Efimer

Aquell instant, fugaç, en què sents que el cercle es tanca, que tot encaixa i, durant un segon, no enyores res ni ningú. Efimera felicitat.

Febrer

Els dies caminen, lleugers, per aquest cel escombrat d'esperança de tu. Febrer és un horitzó de fulles seques que es trenquen amb el pes del pas de les dates marcades al calendari amb els dits tacats, encara, del teu regust. Recordo el teu tast, dolç i amable,dins la meva boca.

Fer volar estels

He descobert que et puc fer volar per aquest cel rentat de matí: deixo anar més fil i t'enlaires, com un estel, blau amunt. Lluny de deserts i minotaures. De vegades em pregunto què hi havia abans de tu.

Madonna 52

Desig

Les boques s'engalanen amb silencis per despullar les paraules amb què vestim i bastim l'amor. Besa'm i fes callar aquest desig que et vol a crits, encastat als murs del cos.