2013

Perquè la mirada no ho abasta tot, petits plaers invisibles. Unes hores de primavera. En aquest viatge cap a 2013 a tota velocitat, mirar de tant en tant per la finestra per prendre possessió del bocí de sol que et correspon. Per nodrir la llavor de felicitat que duem a dins. Que el futur són arrels, i parades de tren patrocinades per la lucidesa que et proporcionen un parell de glops de cervesa.

Hivern

Podria dir que avui res no importa, que la mirada s'escapi per la finestra i entri en el bosc amb la voluntat de perdre's. Podria esbossar un somriure innocent en recordar les flors que arrelen, efímeres a casa, eternament a la memòria, i que els colors desterrin el gris que s'ha instal·lat a dins sense permís ni claus, tot forçant el pany d'aquest cos que avui sembla patrimoni d'un hivern que encara ha d'arribar, amb l'estrèpit d'un fred de vidres trencats.

Paraules Boniques

Amb la ment ocupada en naufragis,

que el cor pensi en salvar les paraules boniques.

Ojos De Gata

Margarides pels porcs

Dies bruts, i mots que els il·luminen. Hi ha dones que no es mereixen la bellesa dels poemes que els dediquen.

Fràgils

No recordo en quin moment vaig perdre l'ambició. O si n'he tingut algun cop. O si la vaig canviar per aquesta seguretat de fireta que dóna avui en dia qualsevol lloc de treball.

Ens van fer créixer en una realitat aliena, protegits com si fóssim de vidre, sota uns ideals que ja no es corresponen amb els de l'actualitat. Un cop adults, hem tastat la fragilitat. I ja ens hem acostumat al seu regust.

Amics

Si em preguntessis per què, no sabria què dir-te. Perquè, malgrat les paraules i els trucs de màgia i els versos tendres i els dits àgils i els nusos a la gola, encara no sé per què ets tan a dins meu ni per què els dies d'eco fàcil m'espanto quan penso que el buit que reverbera el desig és mancança de tu. Perquè hi ha nits que són fugides i els matins, motius per retrobar-te.

Però no em preguntis per què, perquè no sabria què dir-te. Perquè, malgrat aquest temps que ja em sembla una vida i el mot 'fràgil' i els parèntesis i els refugis i les cançons preferides, encara no sé a quin indret neixen aquests sentiments que no dubten. Perquè encara hi ha perquès que no sabem desmuntar en lletres inofensives sense clavar-nos els accents que branden les es, obligatoris, com les espines són als cactus.

Eterna joventut

He retrobat plecs i he descobert arrugues. El cos canvia sense el meu consentiment, tot és moviment: velocitats, ritmes, cadència. I jo que vull aturar-me una estona a viure on el teu coll comença, allà on guardes la pell més tendra i el teu aroma s'arremolina, rere l'orella. Avancem, però, sense remei amb pas ferm tot reciclant joventuts poc viscudes o anys de roba gastada pel frec dels dies amb botons encara lluents, com pendents d'estrena. Avancem cap a aquell lloc indeterminat on moren les vies i els trens que les resseguien, fidels. Si algun dia, entre plecs i arrugues, no m'hi trobes, busca'm a l'inici del teu coll, allà, rere l'orella.

Zaz - Je veux

Quelcom que val la pena escoltar.

L’amor i la pluja

L'amor és com l'aigua; en ocasions una pluja fina d'estiu que et va calant i quan t'adones estàs xop fins als ossos. Altres vegades és una tempesta que descarrega tota la seva ràbia i passió en tot just uns minuts... Unes altres una suau pluja persistent de primavera que dóna de beure a la terra i alimenta l'esperit. I altres, un temporal de desproporcionades dimensions que arrasa tot al seu pas i després del qual no queda res. Sigui com sigui, l'amor, com la pluja, es filtra i deixa en nosaltres una estranya sensació d'humitat per sempre que perdura en el temps.

Roger Mas-El calavera

Com si fos la primera vegada

Reprenc la lectura de El quadern gris de Josep Pla. El punt de llibre em recorda on em vaig aturar el darrer cop que vaig passejar per les seves pàgines. Assaboreixo Pla com si fos la primera vegada. Llegeixo una prosa tan suau, fràgil i dolça que aconsegueix emocionar-me. Sense poder-ho evitar, amb el pit inflamat d'un aire com de foc i seda, em ploren els adjectius mentre la tarda s'estavella contra un punt i a part.

Muse-Madness

A la teva recerca

Idees heterogènies s'acumulen de forma compulsiva al arxiu del ordenador. Línies argumentals que es fonen amb el paper virtual prenent corbes arriscades. Aquest és un estiu irregular però quina pena que no plogui per a mullar-me les sandàlies al teu pas. Ara ho veig tot d'altra manera, totalment diferent. Em transformaré en un traç rugós i desgastat per a anar caminant entre quadres i pentagrames per a tenir una vida de literatura. Em pujaré a aquest veler i fixant l'horitzó aniré a la teva recerca.

Katie Melua - If You Were a Sailboat

Mentides a pes

Venen mentides a pes, a preu de veritats, a la plaça del mercat. Ja no ens queden monedes per comprar desitjos al fons de les fonts, i ja fa temps que la innocència va marxar amb el primer bes i el darrer amant. Sota els plecs d'aquesta pell i el solatge dels anys, trobes les petites il·lusions que un cop vas amagar per utilitzar-les en cas d'emergència. Amb la felicitat caducada, ara només són les engrunes de les llars i els refugis que no vas arribar a bastir mai. Venen mentides a pes, a preu de veritats, a la plaça del mercat. Si us plau, posi-me'n cent grams

Te trobo a faltar

Pablo Alboran
Te he echado de menos

Mentre t'esperava

Sé que m'adormiré d'una manera absurda. Potser tot intentant comptar els píxels que componen la imatge de la nit. I no hi haurà tacte al final de les paraules, ni la teva empremta al somni que s'oblida a qualsevol cantonada en despertar. Potser una cançó despistada, una frase lapidària, cap elegia desaforada. Tancaré els ulls absurdament, sense trobar a faltar res ni ningú. Perquè he desaprès a enyorar mentre t'esperava.

Altra banda

Que tinc el cap a una altra banda, que em costa escriure aquest viure paral·lel, continuar construint aquesta casa de línies i dies i fonaments que ens recordin a nosaltres, temps enllà, quan una vegada varem ser. Tsunamis de veus llegint paràgrafs, remolins de vent i barnilles de paraigua, totes les fotografies i tants llibres com dedicatòries a l'ànima, sense bolígraf. Paraules petites per a grans significats. Mots que van bastint textos com murs per protegir els pensaments. Les pauses per obrir forats a les parets, com finestres, i tots els silencis de vidre.

Pink-Blow Me (One Last Kiss)

Abraçades

Dissabte de tardor anticipada, tarda amb regust de jaqueta i màniga llarga, vespre del tacte de les seves mans.

Amb la foscor del cinema, pel•lícula tendre i romàntica, mans i dits dolços, ulls miops plens de llum i rialles moltes rialles.

Comiat curt amb peto càlid, tot convidant-nos a invocar les abraçades que tenim guardades al calaix del nostre rebost.

Desde que no nos vemos

Desde que no nos vemos no sé ni donde vivo
salí de aquella casa llorando como un niño
ahora que no me abrazas todo parece poco
hablo con las estrellas, quizá me volví loco.

Desde que no me llamas la tristeza me espera
se asoma a las ventanas, se esconde en las aceras
ahora que no me hablas he perdido el camino
y voy de barra en barra, pregunto si te han visto.

Desde que no me hablas me siento tan vacío
tus últimas palabras no sabrán del olvido
ahora que no nos vemos he vuelto a aquellos vicios
aprendí a echar de menos y nunca seré el mismo.

Enrique Urquijo

Pensar-te

Em debato entre la soledat creativa i el record del teu gest que em sedueix a tothora. Entre nosaltres no pot haver-hi silencis sinó fonemes afònics, converses de mímica i complicitat, monòlegs recitats amb sms. Esborranys de vides amb denominador comú, sovint se'ns escapa un somriure furtiu, compartit, dibuixat amb un traç ràpid en la urgència dels sentits. Hi ha instants que m'esclates a dins en la festa privada i íntima dels mots que ballen al ritme d'aquesta efervescència de pensar-te.

Quan ja no hi ets

El meu silenci és rodó, rotund i satisfet. És ple de tot allò que ja no sento quan ja no em dius, quan ja no em penses, quan ja no hi ets. És l'interrogant de la pregunta que no espera ni vol resposta, el propietari de blancs de sostre i panys de paret. El meu silenci és el licor de la soledat ben destil·lada, la veu del tros de gel que no s'acaba de desfer. És l'embolcall que resta de totes les mirades, el vent a les banderes i les isòbares dels mapes del temps. El meu silenci és la saliva dels mots secrets que m'escric a la pell quan ja no em dius, quan ja no em penses, quan ja no hi ets. 

Sobreviure

Perquè ja no tenim edat per jugar a fet i amagar, obro els ulls i deixo de comptar. Deserto d'aquesta guerra abans que el dolor dibuixi amb retolador vermell la línia de foc. Perquè ja no es tracta només de no morir, sinó de sobreviure.

Terra

Amb la mirada encara tèbia i el cos esfilagarsat, tornaré a la terra. La humitat em podrirà la veu i les arrels, i els cucs es nodriran de la meva memòria. Potser, amb el temps, algun arbre parlarà de mi en les seves fulles.

Aire

Buit per dins, amb els calaixos de l'existència plens únicament d'aire, em limito a continuar respirant. Ja no hi haurà dies gairebé perfectes ni segones oportunitats, simplement un final conscient de tot allò que m'omplia, i paraules, moltes paraules pronunciades amb tot aquest aire dens. Ningú no m'enyora quan no hi sóc. Només és una qüestió de temps -verbals o no- que se m'endugui aquest aire enfurismat, i que el vent em cridi amb totes les paraules quan passi per les cordes vocals dels arbres, les finestres i les parets.

Aigua

Horabaixa al desert dels sentiments. Mentre l'oratge es gronxa a les corbes de les dunes i el sol tensa la corda de l'horitzó, rehabilito un somriure amable que destil•la una tendresa amb regust a cant de sirena i alcohol. No us el cregueu: sóc un oasi miratge. L'aigua que trobareu en mi no sadolla la set i enverina els pensaments. No em beveu, doncs: no sóc potable.

Foc

Recordo com cremava el foc que ella encenia únicament amb una mirada, amb un sol mot. D'aquelles flames, només en queda el rastre, un brasquer mig apagat amb poca esma per revifar-se. Ja no hi ha combustible. Dissuadiré, convincent, els temeraris que s'acostin a intentar llençar-hi benzina o branquillons per atiar un foc que només provocarà dolor. L'au fènix ja s'ha cansat de ressorgir de les cendres. I de tornar a cremar-se.

Pànic escènic

Matins de petits calfreds davant les certeses que s'acosten al teu pensament a fer un te i a desitjar-te un bon dia, i a recordar-te que ja són vint-i-quatre hores més a prop i així engegar la màquina del pànic escènic que lliga els nervis amb un nus mariner a la boca de l'estómac. Inaugurar aquest pensar telegràfic, aquest viure en do major. Que avui és divendres i tot sembla menys tràgic, oi?

Metamorfosi

En metamorfosi constant, ja no sé bordar a la lluna ni escriure cartes a la ràbia, i la vida ja no es deixa atrapar tan fàcilment dins el pot de vidre transparent que sovint són les paraules. Què se'ns belluga a dins, què creix i ens parla i acaba callant pels descosits de la memòria? Munts de pedres, nusos al voraviu de la boira, llacets de cordill als dits. Tot per recordar-me en un dia com avui, inquiet, rabent, preguntant-me per què ja no sé ser com era abans.

Sóc una flor

No riguis. És veritat. Sóc una flor...Si, sóc fràgil, vulnerable i efímera, encara que dintre de mi albergui el veritable secret de la vida... Saps? Si caic, puc trencar-me en mil trossos, si m'estrenys massa fort entre les teves mans, em desfaig, i no obstant això si no em toques...em moro de fred.Veus? Sóc una flor; tan viva i tan morta al mateix temps; de colors intensos i perfum tan dolç...i al moment podrint-me en el sòl... Estic plena de llum i albergo la mort dintre de mi... Ara em creus? Sóc una flor, només una flor més .I suposo que no em puc amagar eternament de l’estiu, perquè arriba i ho arrasa tot amb la seva llum, amb els seus bonics colors, amb la seva vida, però també amb la seva insuportable calor que termina per marcir-me.

Oblits reciclats

Potser som la deixalleria de nosaltres mateixos, i a estones ens adonem d'aquesta capacitat de contenidor d'escombraries que se'ns fa present, com un malestar petit, en el moment més inoportú. I és que potser és això el que ens sustenta per dins: un esquelet fet de tones de records morts, amb les bateries esgotades, amb la pintura vella, pàl•lida, descrostada. Tot de detalls despullats, artrítics i anònims que un cop van dur el nostre cognom i que ara vagaregen per la nostra anatomia, desnonats de la memòria.

Esborranys

Perpetrar un esbós de dilluns, lectures solitàries d'un mateix, i escoltar el soroll d'un sol esmorteït a través de les parets blanques. En el fons som gomes d'esborrar, pols de grafit, pauses breus, frustració i desig, parèntesis i claudàtors. Al cap i a la fi, esborranys.

Un Mundo Raro Chavela Vargas

Ojala que te vaya bonito en este ultimo trago, hacia donde como dijiste tendrás que trascender.

Descansa en paz,

Llibres d’estiu

Diuen que la vida és un cúmul d’experiències que queden atrapades entre la xarxa dels nostres records. Els llibres ens serveixen per abocar material en aquesta xarxa i, encara que només sigui d’estiu a estiu, per afegir més vida a la vida.

Present d'indicatiu

A vegades et voldries deixar anar, però notes la tibantor de la corda amb què lligues curt les emocions, i el caire de les dents, preparades, esmolades, tot envoltant la llengua, i la nosa del nus a la gola que empresona la veu. Perquè hi ha dies que estimar és quelcom tan físic que et grataries la pell fins a les arrels, fins a esborrar el rastre de petjades antigues, d'aquell abans de tot. Ara que et sé, habitual al gest i a la sang, com un tret quotidià, qualsevol vida anterior em sembla un trànsit necessari i inevitable cap al present d'indicatiu de qualsevol verb que sigui capaç de conjugar.

Incendis

Ser un estiu superlatiu per dins, i que el teu tacte estigui fet de fulla seca i branquillons. Dia d'incendis. Que els sentiments, altament inflamables, comencin a cremar sota la pell, amb o sense espurna que iniciï la combustió. Llavors, abans de la cendra, que sobrevingui el dubte: hores i hores de flama o maniobra d'extinció.

Paraules que fan mal

La distància carrega els mots amb tot l'amor amb què es poden escriure. Sovint cal·ligrafies impossibles, i un enyor agredolç que s'instal·la en el traç agressiu i angulós de la impaciència. Paraules que fan mal de semàntica que absorbeix els matisos i les interpretacions. Tenir-te tan a prop m'esperona la llengua i reintenta idiomes a vegades sense tacte. Amb la distancia els dits es desvetllen, el text s'adorm: ja no calen missatges per embastar les nits amb els dies.

Pànic

He decidit adoptar un buit existencial petitó, i allotjar-lo a la cambra de l’estomac, amb dret a cuina i a enredar-se a les costelles de tant en tant.

A canvi ell em donarà un motiu perquè se m’escapi alguna llagrimeta ocasional,i patrocinarà estones de reflexió i meditació amb conclusions anodines de geometria irregular de les quals el buit petit es nodrirà, fent-les encaixar a mode de trencaclosques dins del seu espai.

El dia s'enlaira a l'Empordà

El paisatge és un espectacle esquitxat d'un estol immens d'orenetes que sobrevola el matí i el travessa, tot brodant el teixit d'aquest dilluns amb un fil de sol incipient i la brevetat intensa de la flaire del til·lers 

Tantes coses per fer...

Quan tot està control·lat, apamat, revisat, ordenat, acotat, aquesta sensació de vagareig, de mareig, de buit que creix a dins. Tantes coses per fer, un bon feix d'hores a l'abast i tants nusos a la corda que et lliga les mans. El dia t'escup el temps lliure al rostre. Faré callar l'agenda.

Síndria fresca

La remor de la calor és un so blau, com de xipolleig d'aigua. Música de jazz per a persianes abaixades. El vespre és un mar de parets blanques i els cos, vençut al sofà, una platja on arriba la carícia de l'aire condicionat en forma d'onades. L'estiu parla en un idioma antic de síndria fresca, dies amples i llum infinita.

Sentiments

Els embats de sentiment tenen banda sonora, una cançó -i una altra- que els empeny a envestir les roques i estovar la pedra. O són les cançons les que tenen una banda sonora de sentiments? Sovint he d'escriure un vers un moment per culpa de les onades que em colpegen per dins.

Mondays

Obrir l'agenda per buscar un dilluns bonic en aquest passat fet de paper pautat i relligat, i trobar-lo, com una flor seca i premsada entre les pàgines d'un llibre. I que les ganes, i l'èmfasi, i el record vagin rehidratant aquell dilluns pansit fins a tornar a assaborir-lo entre els dits de la memòria.

Rellotge

Diuen que una retirada a temps és sinònim de dignitat. Em pregunto quin és el rellotge que determina l'hora de tots els finals per evitar fer el ridícul, el de la intel•ligència o el del sentit comú?

Civilización de soledades

Somos una civilización de soledades que se encuentran y desencuentran continuamente sin reconocerse. Ese es nuestro drama, un mundo organizado para el desvínculo, donde el otro es siempre una amenaza y nunca una promesa. Eduardo Galeano

Cinquanta-tres

La calma es mesura en pàgines de llibres i en migdiades; l'amor, en petits detalls; la tristor, en tots els somriures que perdem pel camí; l'alegria, en batecs de cors que corren dins del pit, desbocats; la por, en els segons que triga a gelar-se la sang. Mentre apamo els verbs que em fan conjugar-te de nou dins d'aquest temps que vaig inaugurar amb una mirada ferma cap endavant, penso en els patrons que establim per intentar entendre aquest món que sovint no s'ajusta a cap estàndard ni a cap definició. Fugint de tots els clixés i motlles, mides, rutines i pautes, de vegades ets prou petita per aixoplugar-te dins de la meva mà. O tan gran que se'm fa difícil abraçar-te. He decidit mesurar-nos en silencis breus. Perquè he perdut el compte de totes les paraules que hi ha hagut,i que hi haurà, entre nosaltres. Quilòmetres.

Cirque du Soleil

La veu del gest

Voler dibuixar un vers i que el traç de les paraules emmudeixi, restant així el blanc en silenci. El gest de la mà esquinçant l'aire, amb veu ferma, incipient, anunciant que tot és possible, és tot allò que volia dir-te

Una altra primavera

A dins, el silenci blanc, l'hivern de les paraules. Les metàfores han emigrat, com les orenetes, tot cercant una altra primavera.

Leiva

Dedicat als nois de la “vall” de Martorell

Companys de viatge

Persones sense subtítols ni asteriscs ni lletra petita. Dones i homes de costures visibles, de mirada neta i somriure ample. Ja sabem que la vida no és perfecta però, de vegades, et regala trajectes amb bons companys de viatge.

Disbauxa

Els dilluns esdevenim éssers vulnerables després de ser superherois de cap de setmana. Ens manquen la cuirassa de dimarts, la treva de dimecres, les expectatives del dijous i les ales dels divendres.

L’hora dels llençols nets

Diumenge com un cop de puny. Com una taca d'oli d'un daurat suau i untuós però lleugerament amarg. És l'hora dels llençols nets, d'espolsar els sentiments com catifes al vent, banderes d'un amor antic com una pàtria petita que sentim arrelada ben endins. Avui et diria que et quedessis amb mi per sempre, però em sembla absurd. Perquè no has marxat mai.

Whitney Houston

Ha passat ja mes d’una setmana.
I no he tingut esma per parlar ni escriure....
Una veu única,elegant i delicada.
My Love Is Your Love

No lo dudes (Zenet)

Clavegueres

Els dimonis surten a passejar per la nit freda dels carrers, i esmolen els crits amb el caire viu de les cantonades. Amb els somnis ferits, els poemes d'aquest dijous se m'han escolat pels embornals de la matinada barrejat amb petits flocs de neu.

Massa preguntes

Em pregunto què escriuria si no fos diumenge. Si, per no sentir a través de la paret la remor somorta de la televisió que mira el veí del pis del costat, no hagués posat el cd de Lluis Coloma.
Em pregunto què escriuria si ara mateix no se'm posés la pell de gallina, si ara mateix no fos tot records i calfreds patrocinats pel vertigen del pas del temps. Em pregunto què escriuria si jo no fos aquest jo que ara es pregunta què escriuria si no t'hagués conegut. Massa preguntes, no creus? Escric i prou.

Felicitat controlada

Divuit segons d'una mena de felicitat controlada i ja assaborida t'assalten mentre intentes canviar de caos a l'autopista. Si Déu existeix, es manifesta a través de Bumbury

Els llibres

Conservo encara l’hàbit del silenci
de quan vivia temps menys sorollosos
i era feliç sense saber-ho. Algun ectoplasma de mi sovint ordena
prestatges invisibles, treu la pols,
endreça, fa dissabte. Jo me’l miro
condescendent, bonhomiós, tranquil,
i fins i tot hi parlo en veu tant
baixa que no em sent, o fa veure que no em sent.
Tardes enllà d’uns anys que no he viscut
ni tal volta viuré, si algú despenja
qualsevol llibre sentirà una lleu,
amable i molt subtil esgarrifança
que potser li desvetllarà el desig mig adormit de fer-ne la lectura.
Miquel Martí i Pol