Em debato entre la soledat creativa i el record del teu gest que em sedueix a tothora. Entre nosaltres no pot haver-hi silencis sinó fonemes afònics, converses de mímica i complicitat, monòlegs recitats amb sms. Esborranys de vides amb denominador comú, sovint se'ns escapa un somriure furtiu, compartit, dibuixat amb un traç ràpid en la urgència dels sentits. Hi ha instants que m'esclates a dins en la festa privada i íntima dels mots que ballen al ritme d'aquesta efervescència de pensar-te.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada