Que tinc el cap a una altra banda, que em costa escriure aquest viure paral·lel, continuar construint aquesta casa de línies i dies i fonaments que ens recordin a nosaltres, temps enllà, quan una vegada varem ser. Tsunamis de veus llegint paràgrafs, remolins de vent i barnilles de paraigua, totes les fotografies i tants llibres com dedicatòries a l'ànima, sense bolígraf. Paraules petites per a grans significats. Mots que van bastint textos com murs per protegir els pensaments. Les pauses per obrir forats a les parets, com finestres, i tots els silencis de vidre.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada