L'essencial

El temps és un delicat sistema de rodes dentades que engranen les unes amb les altres i que s’ha d’anar amb compte de no forçar. El temps passarà suaument damunt dels nostres caps i nosaltres també passarem. Tot acaba girant en la mateixa direcció, encara que a vegades la majoria de rodes ens sembli que voltin en direcció contrària. El temps ens consumeix i nosaltres també el consumim a ell. Vivim arrapats a la terra, però la terra és, si fa no fa, com a tot arreu. Els cels no són millors ni pitjors que en altres latituds i la gent té els mateixos somnis, les mateixes pors, els mateixos dolors i uns anhels gairebé idèntics als nostres. L’essencial de tots nosaltres cabria en puny tancat i tot el coneixement de la humanitat és com el pol•len d’una petita flor en la immensitat de l’univers. No sabem d’on venim i furguem amb un afany incansable en les entranyes de la terra, buscant el tresor ocult dels nostres avantpassats. No sabem cap on ens dirigim i mirem angoixats un horitzó que sempre ens defuig. A vegades ens creiem únics i ens mirem en els miralls que hem fabricat per a complaure’ns. Tot ho fem per durar, per transcendir, i tot acaba finalment per esmunyir-se entre els nostres dits com un grapat de pols seca. Som esperits en trànsit, matèria ignífera de l’univers. Caminem amb el cap alt i ens arrapem el barret amb les mans, però sabem que la terra ens espera i que res ens pertany per sempre. Somiem, tremolem, patim i estimem, i després ho oblidem tot i en l’oblit, més enllà del dolor, hi trobem finalment el consol. Els temps ho és tot i no és res i l’essencial de tots nosaltres batega en el minúscul cor d’un rellotge