Hi va haver un temps que no calia escriure poemes. Només viure. No importaven els anells dels arbres, ni quins ulls miràvem, ni quin vent ens estremia. Només viure. No recordàvem cap tacte ni l'argument de l'últim somni. No calia escriure poemes. Estàvem enfeinats a crear els records d'ara i no ens n'adonàvem. No sospitàvem que un dia hauríem de recórrer a la memòria, al rebost devastat dels dies fets nostàlgia i llunyania.
Sempre es riu o es plora en passat, amb rialles o llàgrimes conjugades en present d'indicatiu. I la promesa agredolça del futur esperant-nos a la cantonada.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada