Pensar-te

Em debato entre la soledat creativa i el record del teu gest que em sedueix a tothora. Entre nosaltres no pot haver-hi silencis sinó fonemes afònics, converses de mímica i complicitat, monòlegs recitats amb sms. Esborranys de vides amb denominador comú, sovint se'ns escapa un somriure furtiu, compartit, dibuixat amb un traç ràpid en la urgència dels sentits. Hi ha instants que m'esclates a dins en la festa privada i íntima dels mots que ballen al ritme d'aquesta efervescència de pensar-te.

Quan ja no hi ets

El meu silenci és rodó, rotund i satisfet. És ple de tot allò que ja no sento quan ja no em dius, quan ja no em penses, quan ja no hi ets. És l'interrogant de la pregunta que no espera ni vol resposta, el propietari de blancs de sostre i panys de paret. El meu silenci és el licor de la soledat ben destil·lada, la veu del tros de gel que no s'acaba de desfer. És l'embolcall que resta de totes les mirades, el vent a les banderes i les isòbares dels mapes del temps. El meu silenci és la saliva dels mots secrets que m'escric a la pell quan ja no em dius, quan ja no em penses, quan ja no hi ets. 

Sobreviure

Perquè ja no tenim edat per jugar a fet i amagar, obro els ulls i deixo de comptar. Deserto d'aquesta guerra abans que el dolor dibuixi amb retolador vermell la línia de foc. Perquè ja no es tracta només de no morir, sinó de sobreviure.

Terra

Amb la mirada encara tèbia i el cos esfilagarsat, tornaré a la terra. La humitat em podrirà la veu i les arrels, i els cucs es nodriran de la meva memòria. Potser, amb el temps, algun arbre parlarà de mi en les seves fulles.

Aire

Buit per dins, amb els calaixos de l'existència plens únicament d'aire, em limito a continuar respirant. Ja no hi haurà dies gairebé perfectes ni segones oportunitats, simplement un final conscient de tot allò que m'omplia, i paraules, moltes paraules pronunciades amb tot aquest aire dens. Ningú no m'enyora quan no hi sóc. Només és una qüestió de temps -verbals o no- que se m'endugui aquest aire enfurismat, i que el vent em cridi amb totes les paraules quan passi per les cordes vocals dels arbres, les finestres i les parets.

Aigua

Horabaixa al desert dels sentiments. Mentre l'oratge es gronxa a les corbes de les dunes i el sol tensa la corda de l'horitzó, rehabilito un somriure amable que destil•la una tendresa amb regust a cant de sirena i alcohol. No us el cregueu: sóc un oasi miratge. L'aigua que trobareu en mi no sadolla la set i enverina els pensaments. No em beveu, doncs: no sóc potable.

Foc

Recordo com cremava el foc que ella encenia únicament amb una mirada, amb un sol mot. D'aquelles flames, només en queda el rastre, un brasquer mig apagat amb poca esma per revifar-se. Ja no hi ha combustible. Dissuadiré, convincent, els temeraris que s'acostin a intentar llençar-hi benzina o branquillons per atiar un foc que només provocarà dolor. L'au fènix ja s'ha cansat de ressorgir de les cendres. I de tornar a cremar-se.

Pànic escènic

Matins de petits calfreds davant les certeses que s'acosten al teu pensament a fer un te i a desitjar-te un bon dia, i a recordar-te que ja són vint-i-quatre hores més a prop i així engegar la màquina del pànic escènic que lliga els nervis amb un nus mariner a la boca de l'estómac. Inaugurar aquest pensar telegràfic, aquest viure en do major. Que avui és divendres i tot sembla menys tràgic, oi?

Metamorfosi

En metamorfosi constant, ja no sé bordar a la lluna ni escriure cartes a la ràbia, i la vida ja no es deixa atrapar tan fàcilment dins el pot de vidre transparent que sovint són les paraules. Què se'ns belluga a dins, què creix i ens parla i acaba callant pels descosits de la memòria? Munts de pedres, nusos al voraviu de la boira, llacets de cordill als dits. Tot per recordar-me en un dia com avui, inquiet, rabent, preguntant-me per què ja no sé ser com era abans.

Sóc una flor

No riguis. És veritat. Sóc una flor...Si, sóc fràgil, vulnerable i efímera, encara que dintre de mi albergui el veritable secret de la vida... Saps? Si caic, puc trencar-me en mil trossos, si m'estrenys massa fort entre les teves mans, em desfaig, i no obstant això si no em toques...em moro de fred.Veus? Sóc una flor; tan viva i tan morta al mateix temps; de colors intensos i perfum tan dolç...i al moment podrint-me en el sòl... Estic plena de llum i albergo la mort dintre de mi... Ara em creus? Sóc una flor, només una flor més .I suposo que no em puc amagar eternament de l’estiu, perquè arriba i ho arrasa tot amb la seva llum, amb els seus bonics colors, amb la seva vida, però també amb la seva insuportable calor que termina per marcir-me.

Oblits reciclats

Potser som la deixalleria de nosaltres mateixos, i a estones ens adonem d'aquesta capacitat de contenidor d'escombraries que se'ns fa present, com un malestar petit, en el moment més inoportú. I és que potser és això el que ens sustenta per dins: un esquelet fet de tones de records morts, amb les bateries esgotades, amb la pintura vella, pàl•lida, descrostada. Tot de detalls despullats, artrítics i anònims que un cop van dur el nostre cognom i que ara vagaregen per la nostra anatomia, desnonats de la memòria.

Esborranys

Perpetrar un esbós de dilluns, lectures solitàries d'un mateix, i escoltar el soroll d'un sol esmorteït a través de les parets blanques. En el fons som gomes d'esborrar, pols de grafit, pauses breus, frustració i desig, parèntesis i claudàtors. Al cap i a la fi, esborranys.

Un Mundo Raro Chavela Vargas

Ojala que te vaya bonito en este ultimo trago, hacia donde como dijiste tendrás que trascender.

Descansa en paz,

Llibres d’estiu

Diuen que la vida és un cúmul d’experiències que queden atrapades entre la xarxa dels nostres records. Els llibres ens serveixen per abocar material en aquesta xarxa i, encara que només sigui d’estiu a estiu, per afegir més vida a la vida.

Present d'indicatiu

A vegades et voldries deixar anar, però notes la tibantor de la corda amb què lligues curt les emocions, i el caire de les dents, preparades, esmolades, tot envoltant la llengua, i la nosa del nus a la gola que empresona la veu. Perquè hi ha dies que estimar és quelcom tan físic que et grataries la pell fins a les arrels, fins a esborrar el rastre de petjades antigues, d'aquell abans de tot. Ara que et sé, habitual al gest i a la sang, com un tret quotidià, qualsevol vida anterior em sembla un trànsit necessari i inevitable cap al present d'indicatiu de qualsevol verb que sigui capaç de conjugar.

Incendis

Ser un estiu superlatiu per dins, i que el teu tacte estigui fet de fulla seca i branquillons. Dia d'incendis. Que els sentiments, altament inflamables, comencin a cremar sota la pell, amb o sense espurna que iniciï la combustió. Llavors, abans de la cendra, que sobrevingui el dubte: hores i hores de flama o maniobra d'extinció.

Paraules que fan mal

La distància carrega els mots amb tot l'amor amb què es poden escriure. Sovint cal·ligrafies impossibles, i un enyor agredolç que s'instal·la en el traç agressiu i angulós de la impaciència. Paraules que fan mal de semàntica que absorbeix els matisos i les interpretacions. Tenir-te tan a prop m'esperona la llengua i reintenta idiomes a vegades sense tacte. Amb la distancia els dits es desvetllen, el text s'adorm: ja no calen missatges per embastar les nits amb els dies.

Pànic

He decidit adoptar un buit existencial petitó, i allotjar-lo a la cambra de l’estomac, amb dret a cuina i a enredar-se a les costelles de tant en tant.

A canvi ell em donarà un motiu perquè se m’escapi alguna llagrimeta ocasional,i patrocinarà estones de reflexió i meditació amb conclusions anodines de geometria irregular de les quals el buit petit es nodrirà, fent-les encaixar a mode de trencaclosques dins del seu espai.

El dia s'enlaira a l'Empordà

El paisatge és un espectacle esquitxat d'un estol immens d'orenetes que sobrevola el matí i el travessa, tot brodant el teixit d'aquest dilluns amb un fil de sol incipient i la brevetat intensa de la flaire del til·lers 

Tantes coses per fer...

Quan tot està control·lat, apamat, revisat, ordenat, acotat, aquesta sensació de vagareig, de mareig, de buit que creix a dins. Tantes coses per fer, un bon feix d'hores a l'abast i tants nusos a la corda que et lliga les mans. El dia t'escup el temps lliure al rostre. Faré callar l'agenda.

Síndria fresca

La remor de la calor és un so blau, com de xipolleig d'aigua. Música de jazz per a persianes abaixades. El vespre és un mar de parets blanques i els cos, vençut al sofà, una platja on arriba la carícia de l'aire condicionat en forma d'onades. L'estiu parla en un idioma antic de síndria fresca, dies amples i llum infinita.

Sentiments

Els embats de sentiment tenen banda sonora, una cançó -i una altra- que els empeny a envestir les roques i estovar la pedra. O són les cançons les que tenen una banda sonora de sentiments? Sovint he d'escriure un vers un moment per culpa de les onades que em colpegen per dins.

Mondays

Obrir l'agenda per buscar un dilluns bonic en aquest passat fet de paper pautat i relligat, i trobar-lo, com una flor seca i premsada entre les pàgines d'un llibre. I que les ganes, i l'èmfasi, i el record vagin rehidratant aquell dilluns pansit fins a tornar a assaborir-lo entre els dits de la memòria.

Rellotge

Diuen que una retirada a temps és sinònim de dignitat. Em pregunto quin és el rellotge que determina l'hora de tots els finals per evitar fer el ridícul, el de la intel•ligència o el del sentit comú?

Civilización de soledades

Somos una civilización de soledades que se encuentran y desencuentran continuamente sin reconocerse. Ese es nuestro drama, un mundo organizado para el desvínculo, donde el otro es siempre una amenaza y nunca una promesa. Eduardo Galeano

Cinquanta-tres

La calma es mesura en pàgines de llibres i en migdiades; l'amor, en petits detalls; la tristor, en tots els somriures que perdem pel camí; l'alegria, en batecs de cors que corren dins del pit, desbocats; la por, en els segons que triga a gelar-se la sang. Mentre apamo els verbs que em fan conjugar-te de nou dins d'aquest temps que vaig inaugurar amb una mirada ferma cap endavant, penso en els patrons que establim per intentar entendre aquest món que sovint no s'ajusta a cap estàndard ni a cap definició. Fugint de tots els clixés i motlles, mides, rutines i pautes, de vegades ets prou petita per aixoplugar-te dins de la meva mà. O tan gran que se'm fa difícil abraçar-te. He decidit mesurar-nos en silencis breus. Perquè he perdut el compte de totes les paraules que hi ha hagut,i que hi haurà, entre nosaltres. Quilòmetres.

Cirque du Soleil

La veu del gest

Voler dibuixar un vers i que el traç de les paraules emmudeixi, restant així el blanc en silenci. El gest de la mà esquinçant l'aire, amb veu ferma, incipient, anunciant que tot és possible, és tot allò que volia dir-te

Una altra primavera

A dins, el silenci blanc, l'hivern de les paraules. Les metàfores han emigrat, com les orenetes, tot cercant una altra primavera.

Leiva

Dedicat als nois de la “vall” de Martorell

Companys de viatge

Persones sense subtítols ni asteriscs ni lletra petita. Dones i homes de costures visibles, de mirada neta i somriure ample. Ja sabem que la vida no és perfecta però, de vegades, et regala trajectes amb bons companys de viatge.

Disbauxa

Els dilluns esdevenim éssers vulnerables després de ser superherois de cap de setmana. Ens manquen la cuirassa de dimarts, la treva de dimecres, les expectatives del dijous i les ales dels divendres.

L’hora dels llençols nets

Diumenge com un cop de puny. Com una taca d'oli d'un daurat suau i untuós però lleugerament amarg. És l'hora dels llençols nets, d'espolsar els sentiments com catifes al vent, banderes d'un amor antic com una pàtria petita que sentim arrelada ben endins. Avui et diria que et quedessis amb mi per sempre, però em sembla absurd. Perquè no has marxat mai.

Whitney Houston

Ha passat ja mes d’una setmana.
I no he tingut esma per parlar ni escriure....
Una veu única,elegant i delicada.
My Love Is Your Love

No lo dudes (Zenet)

Clavegueres

Els dimonis surten a passejar per la nit freda dels carrers, i esmolen els crits amb el caire viu de les cantonades. Amb els somnis ferits, els poemes d'aquest dijous se m'han escolat pels embornals de la matinada barrejat amb petits flocs de neu.

Massa preguntes

Em pregunto què escriuria si no fos diumenge. Si, per no sentir a través de la paret la remor somorta de la televisió que mira el veí del pis del costat, no hagués posat el cd de Lluis Coloma.
Em pregunto què escriuria si ara mateix no se'm posés la pell de gallina, si ara mateix no fos tot records i calfreds patrocinats pel vertigen del pas del temps. Em pregunto què escriuria si jo no fos aquest jo que ara es pregunta què escriuria si no t'hagués conegut. Massa preguntes, no creus? Escric i prou.

Felicitat controlada

Divuit segons d'una mena de felicitat controlada i ja assaborida t'assalten mentre intentes canviar de caos a l'autopista. Si Déu existeix, es manifesta a través de Bumbury

Els llibres

Conservo encara l’hàbit del silenci
de quan vivia temps menys sorollosos
i era feliç sense saber-ho. Algun ectoplasma de mi sovint ordena
prestatges invisibles, treu la pols,
endreça, fa dissabte. Jo me’l miro
condescendent, bonhomiós, tranquil,
i fins i tot hi parlo en veu tant
baixa que no em sent, o fa veure que no em sent.
Tardes enllà d’uns anys que no he viscut
ni tal volta viuré, si algú despenja
qualsevol llibre sentirà una lleu,
amable i molt subtil esgarrifança
que potser li desvetllarà el desig mig adormit de fer-ne la lectura.
Miquel Martí i Pol

Secrets i desitjos

L'any que acaba, continuaré igual sense fer forats a les parets. En un moment, com qui no vol, m'han passat 365 dies a corre-cuita.Una cosa darrera l'altra, un dia darrera l'altre, afilerats i atapeïts i ja torna a ser cap d’any. Els calendaris com a llar de tots els dies que han de venir. El futur és fet de paper, com els murs de casa meva. Hi escriuré, doncs, els secrets i desitjos que no es poden dir en veu alta.

Torno al poeta

Torno al poeta perquè m'aculli entre versos càlids i flonjos que, llegits en veu baixa, deixen un regust d'amor de vi dolç i record d'ulls clucs a la planúria humida de la llengua. Simfonies petites de mel i llimona. Tastets de ratafia. De vegades em pregunto com es pot estimar tant en l'espai mínim d'un poema.

Felicitat d’entretemps

Si la pluja no ho espatlla, aquests dies d'entretemps sempre són una delícia. El cel dibuixa tons d'aquarel•la damunt els arbres que es desfan entre ocres i grocs. El sol llisca al voltant de les pedres i l’arena del mar com un gat mandrós que es refrega contra les cames del seu amo i la remor de la gent que feineja sona lluny, molt lluny, perquè els darrers dies de desembre i els primers de gener estan fets per a ser gaudits sense recança.

Andrea Motis

De tant en tant neix una persona especial amb talent i molta llum,i ho fa amb màgia i magistralment tocant casi la perfecció,el altre dia la vaig veure en directe es un prodigi de 16 anys que es diu Andrea Motis. Saxofonista i trompetista de jazz amb una veu increïble que et transporta a un mon ple de ritme i sabor càlid

Arrel i pedra

Sento com el verd de cada dia se'm clava als ulls, com aquest groc desesperat amb què s'alia em fa esclatar la llum a les pupil•les. Avui penso en tots els miracles que esperen dins d'aquest cos ceràmic, dins d'aquesta pell de vidre i vas. Segons com em miris, sóc una ampolla mig plena d'esperança, mig buida de desencant. I tu, la copa que m'acull, líquida, en essència, substància, arrel i pedra. El desig és transparent quan s'estima a glops.

Deliciós

Politica

Sota la dictadura dels llençols, somiar amb la democràcia del teu cos és un acte de fe, traïció o pur egoisme?

Obrir Finestres

Escriure per obrir finestres a aquest interior on rauen tots els remolins que, de vegades, no es deixen ensinistrar. Intentar desembolicar la tempesta, el garbuix de fil de llana, amb els dits, tibant suaument de les paraules. La prosa, els versos,la llum.

Sincer

Avui he descrit el desig amb pocs adjectius, pla i sincer. Com una fotografia en blanc i negre, com una avinguda llarga i deserta d'arbres sense fulles però plens a vessar de tardor. El desig, al final de totes aquestes paraules nues. I tu, donant sentit a tot.

Confitura de pera

Què fer d'aquest excedent de sensibilitat que ens sobrecarrega el cor. Poemes de confitura de pera. I que els mots se'ns desfacin, suaus, a la llengua. I a les mans.

Secrets de pati interior

Les converses entren i s'escapen per les finestres obertes de les cases. Estirar-se al llit i, entre mandra i mandra, jugar a compondre trencaclosques de veus, mosaics de paraules aïllades. Com ocells que s'aturen a fer una pausa a l'ampit del festiu, m'arriben frases incompletes que s'enlairen i que van perdent el sentit a mesura que s'allunyen pels carrers de la distància. Fora de context, afirmacions que esdevenen ridícules, veritats coixes, mots que esclaten entre xiscles, campanes i rialles. I així, a poc a poc, s'escolen les notes de diàlegs invisibles, de secrets a crits, per les escletxes d'una persiana.

Qué hace una Chica como Tú en un sitio como este?

Pluja d’estiu

Sol i tempesta alhora, arc iris en un cel serè. Ser camí, pols, tots els colors xops i travessar matisos i tonalitats com fagedes. Fer la volta a un món inventat en vuitanta melodies. I arribar al final dels regalims d'anys i veus amb les mans cansades, però amb els dits ben tacats de nosaltres.

Perquè escrivim..

De vegades, hi ha petits detalls que són imperceptibles fins que, subtils, decideixen fer-se evidents i decantar balances. Com quan no tens sensació de fred però t'adones, tot prenent una infusió, que abraces la tassa amb les mans, inconscientment, per absorbir la seva escalfor. I ara sóc aquí, pensant que fins fa un instant no tenia fred, intentant retenir als dits la tebior d'un record i volent que les paraules se m'enduguin ben lluny. Perquè potser és per això que escrivim: per poder vestir-nos d'un altre jo, escapar de nosaltres mateixos i caminar una estona amb unes altres sabates. Que parlin els detalls, doncs. O les paraules que faig servir de tant en tant per disfressar-me.

L'aire del mar

A les cames, quilòmetres de cami; a la pell, l'esforç traduït en sal. A una mica més de quatre metres d'alçada el nivel del mar, la calma es respira a l'aire i deixa que te l'enduguis, de tornada, a la sang.

Cita

«Passem per la vida sense saber qui som –i
deu ser per això que hi ha tantes sorpreses.» Josep Pla (La vida amarga)

Cloudy

Aquest voler i no voler. Allunyar-se, acostar-se. Onades de calfreds, murs de contenció, la dolçor controlada del somriure de la memòria. El present és fet tot de paraules. El futur, la veu per llegir-les.

Sentiment

La quantitat d'emoció que es perd en el trajecte que hi ha entre l'impuls del cor, la parada de la ment i el batec de la paraula es mesura en metres quadrats de silenci.

Espies

L'espiell de la porta sempre ha estat, per a mi, un objecte inquietant. Tant que, quan truquen al timbre -que és en comptadíssimes ocasions-, no goso fer servir aquell forat amb ànsies de finestreta, per si de cas es confirmen les meves sospites: que algú tingui la mateixa idea que jo i atansi la mirada a aquella obertura maligna que trenca l'harmonia de la fusta. Imaginar, llavors, el fet de trobar-me la imatge d'una pupil•la aliena, mirant la meva de fit a fit, és un dels meus pitjors malsons. ¿Quin sentit tindria, doncs, la fortalesa d'una porta que ha de fer de barrera ferma entre el món exterior i jo si qualsevol estrany pot arribar a veure el final dels meus pensaments? El cas és que, a casa meva, l'espiell és un forat prohibit per on es pot escapar l'ànima en el moment més inesperat, malgrat tancar la porta amb pany i clau. Coses més rares s'han vist.

Llibres

He tornat als braços dels meus amics més fidels, els llibres. Amb ells no em qüestiono res, els trobo al lloc on els he deixat el dia abans. No em pregunten res. No em demanen res. Només un intercanvi fluïd d'emocions em diu en quin estat d'ànim em trobo..."

Cada dia diferent

T'imagino travessant la setmana, els dies numerats, les hores alfabètiques a bord d'un vaixell fet de tovallons de paper. Desconec quan arribaràs a port, a l'altra banda de la taula, i si voldràs ancorar en mi durant l'estona plàcida que ens briden unes copes de vi. Llencem per la borda les paraules que caben en dues converses. Intuïm-nos el principi dels dits, el final de la pell, els poemes d'aigua dolça amb el sentiment de que cada dia sigui diferent.

Entre Caldes i Sils

Dies iguals, fotocopiats, de cromo repetit que ningú te'l vol canviar,trucades sense cobertura. Dies que condueixen la vida fins a una rotonda que dóna un sentit antihorari a tot plegat. I el temps esdevé circumferència. I voltes i gires amb la ment en stand-by. Perquè saps que, tard o d'hora, trobaràs el senyal que indica la sortida cap als dies de línies rectes.

Flors de Girona

Demà, a Girona, és dia de flors i de records, la ciutat s’engalana de primavera, els patis del barri vell s’obren a la vida i els carrers s’omplen amb els colors que només poden sorgir de la imaginació de les flors i de les camises dels turistes. Girona esdevé la ciutat de les flors, una matèria fràgil i perible i que les pedres de la ciutat intenten preservar de la pluja i d’altres elements, com a mínim durant una setmana de maig.
Jo tinc la sort de tenir linda flor al mes on tot esclata.

Portbou

Sembla com si el temps s’hagués aturat entre els arbres de la Rambla, com si cada matí sonés la mateixa cançó en els mateixos altaveus i en la mateixa cantonada.
Els rètols dels comerços exhibeixen tipografies dels anys cinquanta, de colors ennegrits i escrostonats, en els idiomes que parlaven els estrangers abans de la mundialització: “Habitaciones - Chambres - Zimmer - Rooms”.
Quan un diumenge a la tarda arribes a Portbou, t’adones que el món una vegada fou en blanc i negre, que la història generalment viatja amb bitllet de tercera i s’alimenta d’entrepans de formatge amb pernil dolç. Esperes trobar-te un Guardia Civil a cada cantonada, amb el tricorni o camí de la frontera.
Els portbouencs són fills de moltes llets i han vist passar la vida durant molts anys pel terraplè del ferrocarril, però ara la gent et mira com si arribessis d’un altre món, més enllà de la cúpula de vidre on els ha tocat viure.
Portbou descansa eternament al fons d’una badia, que impregna d’un blau tramuntanat la postal encarcarada. Les gavines sobrevolen els terrats de les cases i les orenetes fan niu sobre la gran coberta de l’estació. Les onades, al fons, espeteguen contra les roques del port.

The Rolling Stones

Simplement genials,saint of me.

Ressorgir

Fer dissabte de sentiments tot aprofitant la redundància. Col•loco els punts i final al seu lloc: el cor respira, ample, dins l'espai net que torna a ser el pit, i l'ànima va omplint de nou les estances que han quedat lliures al pensament. Reconquesta de mi, de territoris ocupats per adverbis d'enlloc. Aquest ressorgir-primavera que em desvetlla el cos em convida a situar-me altre cop dins dels mapes, a poc a poc.

Yo no quiero un amor civilizado

Yo no quiero un amor civilizado,
con recibos y escena del sofá;
yo no quiero que viajes al pasado
y vuelvas del mercado
con ganas de llorar.
Yo no quiero vecinas con pucheros;
yo no quiero sembrar ni compartir;
yo no quiero catorce de febrero
ni cumpleaños feliz.

Yo no quiero cargar con tus maletas;
yo no quiero que elijas mi champú;
yo no quiero mudarme de planeta,
cortarme la coleta,
brindar a tu salud.
Yo no quiero domingos por la tarde;
yo no quiero columpio en el jardín;
lo que yo quiero, corazón cobarde,
es que mueras por mí.

Y morirme contigo si te matas
y matarme contigo si te mueres
porque el amor cuando no muere mata
porque amores que matan nunca mueren.

Yo no quiero juntar para mañana,
no me pidas llegar a fin de mes;
yo no quiero comerme una manzana
dos veces por semana
sin ganas de comer.
Yo no quiero calor de invernadero;
yo no quiero besar tu cicatriz;
yo no quiero París con aguacero
ni Venecia sin ti.

No me esperes a las doce en el juzgado;
no me digas "volvamos a empezar";
yo no quiero ni libre ni ocupado,
ni carne ni pecado,
ni orgullo ni piedad.
Yo no quiero saber por qué lo hiciste;
yo no quiero contigo ni sin ti;
lo que yo quiero, muchacha de ojos tristes,
es que mueras por mí.
Joaquin Sabina

Cita

Ognuno sta solo sul cuor della terra
trafitto da un raggio di sole:
ed è subito sera.

Tothom està sol sobre el cor de la terra
travessat per un raig de sol:
i, de sobte, es fa de nit.

Salvatore Quasimodo

Miro la vida pasar

Pluja

He agafat un bocí de pluja i l'he plantat sota la pell, perquè em neixin rius on fins ara hi havia llera seca. Inaugurar nous camins, que la fressa de l'aigua s'endugui el silenci de biblioteca. M'ompliré de paraules mullades fins que em vessi la veu pels marges. Prou emmudir. Desbordar-se. Digues que sí.

Divendres

Despertador, dutxa ben calenta,petó al meu Amor, coropres, vestit “Mouriño”, tren, i a volar. Revolts a ritme de Addicted de Amy Winehouse i flaire de coca de sucre i pinyons acabada de fer al seient del costat. Sol amable, ametllers florits que esclaten entre el verd. Endinsar-se lentament en aquesta rutina alegre. Retallo els divendres per la meitat mitjançant una línia de punts invisible. Els divendres, qui ho diria han esdevingut l'anècdota de la setmana laborable

Sense Reina

Nit sense reina. Sols dormir, estabornir el mal del cos amb l'analgèsic adulterat d'un demà millor. Dormir per poder anar de shopping al paradís fiscal dels somnis, i comprar una estona de temp lliure d'impostos amb la moneda falsa del Monopoly.

Ja es primavera…..

El noi d’ulls verds,camina tranquil amb un día ple de sol.De repent es capaç d’entendre el perque d’aquesta llum: a El Corte Inglés ja és primavera, dies abans que arribi l'estació oficial que patrocina l'astènia, les típiques al•lèrgies i el mite de l'alteració de la sang. El tret de sortida per, capturar hores de sol a la pell i mudar aquell desfavoridor color blanc. Fes la posada al punt a la fotosíntesi, renova la clorofil•la, que mai se sap. A El Corte Inglés ja és primavera mentre encara regna l'hivern a la resta de llars. Simplement és una qüestió de perspectiva: redueix la distància des d'on mires la tanca publicitària i fica't a dintre. Gaudeix del temps i de les vistes. I vigila de no trepitjar les margarides.

Eres

Eres pequeña
como una estrella fugaz,
como el universo
antes de estallar.
Vuelas como la risa,
como el diente de león.....

De bon matí

De bon matí, abans que tràfecs i trànsits esborren el carrer surto ala reçerca del tren a bcn. sento la fresca de aquest preludi de primavera a la pell i soc capaç d’aturar el temps en un instant i gaudir de un espai on sempre em reconec. He fet tantes vegades aquest viatge….Pero ara recordant sempre aquells ulls de bon matí.

Efimer

Aquell instant, fugaç, en què sents que el cercle es tanca, que tot encaixa i, durant un segon, no enyores res ni ningú. Efimera felicitat.

Febrer

Els dies caminen, lleugers, per aquest cel escombrat d'esperança de tu. Febrer és un horitzó de fulles seques que es trenquen amb el pes del pas de les dates marcades al calendari amb els dits tacats, encara, del teu regust. Recordo el teu tast, dolç i amable,dins la meva boca.

Fer volar estels

He descobert que et puc fer volar per aquest cel rentat de matí: deixo anar més fil i t'enlaires, com un estel, blau amunt. Lluny de deserts i minotaures. De vegades em pregunto què hi havia abans de tu.

Madonna 52

Desig

Les boques s'engalanen amb silencis per despullar les paraules amb què vestim i bastim l'amor. Besa'm i fes callar aquest desig que et vol a crits, encastat als murs del cos.

Bons desitjos

Despertar i esclatar per dins, i no poder contenir el somriure teranyina que tiba dels llavis. Dins meu, només colors i alegria: tinc tot un cel per omplir-lo d'avions, pau i amor.

Antecedents Penals

Tots, en algun moment de la nostra vida, hem estat assassins de margarides.

"Qualcosa che non c'è"

Parla de totes aquestes vegades que, per mirar massa lluny, per voler aconseguir la línia de l'horitzó, et perds una bella posta de sol, o oblides gaudir de les petites coses que et va donant la vida.

A vegades

Ho diré baixet que tot se sap i si crido molt a ella no li agrada
Ho diré com qui no ho diu, com qui fa veure que no és cert, com a qui no li importa.
Ho diré i punt, però sense donar-li importància.
A vegades sento que tot no és perfecte, que la màgia està difuminada, que falta energia, que falten ganes.
A vegades sento que falten petons, tendresa, alguna abraçada robada i una mica de temps...
A vegades sento que no em sents...

No me la puc treure del cap

Chris Cornell (Seattle) una veu espectacular, i Timbaland (Virgínia) un gran productor musical,fan un tema”part of me”que no em puc treure del cap ni dels peus.

Dia a dia

La casa, en calma. La tele de fons. Ella dorm tranquila al sofá, porta tancada, dues voltes de clau. Tot allò que estimes és dins d'aquestes parets. És l'hora de llençar l'àncora, de recollir veles. Per avui ja n'hi ha prou, de navegar. És l'hora de capbussar-se en un mateix. I de respirar.

Tardor

Retallo el capvespre per la línia de les muntanyes. Cel de pessebre, lluna rodanxa. El vent ha foragitat els núvols i ara desordena els estels. Estavello la certesa del fred contra la promesa suau del nòrdic, i et penso en codi de tardor, en clau de fulles seques i calfreds. Si transformem l'enyor en verb, ens ploren les paraules.

Espai Vital

Aparcar la vida en zona blava
en doble fila o al voral de la carretera.
Càrrega i descàrrega sobre la vorera d'etcèteres,
parèntesis i interrogants.
I punts suspensius que cauen a l'asfalt
que escapen carrer avall...
Amb l'enunciat suspès a l'aire,
se separen: punt i seguit. punt i apart.
punt i final.

No som més que paraules...

Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,
si voleu, ordenades amb aliva arquitectura
contra el vent i la llum,
contra els cataclismes,
en fi, contra els fenòmens externs
i les internes rutes angoixoses.
Ens nodrim de paraules
i, algunes vegades, habitem en elles,
així en els mots elementals de la infantesa,
o en les acurades oracions
dedicades a lloar l'eterna bellesa femenina,
o, encara, en les darreres frases
del discurs de la vida.
Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
perquè ho anem assimilant,
perquè ho puguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.
I nosaltres som els pobladors d'aquest bosc.
I més d'un cop ens hem reconegut
en alguna antiquíssima soca,
com la reproducció estrafeta
d'una pintura antiga,
i hem restat indecisos
com aquell que desconeix la ciutat que visita.
Però la nostra missió és parlar.
Donar llum de paraula
a les coses inconcretes.
Elevar-les a la llum amb els braços de l'expressió viva
perquè triomfem en elles.
Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.
Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.


Miquel Martí i Pol

Mans

M'agraden les mans. Confesso que és una de les primeres coses en què em fixo quan conec una altra persona. Els dits, les ungles, el palmell, i la forma en general. He conegut dones amb mans rudes que parlaven alhora amb carícies tendres. Dones de dits llargs, modelats i educats per la disciplina del piano. Dones de mans velles, belles i sàvies per l'efecte del temps i del treball. He conegut mans grans i petites. Suaus i aspres. Mans que ja han callat i altres amb milers d'històries per explicar a les butxaques. M'agraden les mans, us ho he dit ja? Sobretot aquelles mans petites que m'agafen fort els dies de vent, i pluja,a la tardor i que no em deixen anar.

Màxima

No començar res que no puguis mantenir. Limita't, doncs, a desitjar. És una mica frustrant i intangible però, d'altra banda, és gratis. I no té efectes secundaris.

Cecilia Bartoli

Menys mal que el seu cap de tan en quan s’ en va i somia altres coses...

Sempre a prop seu

La tardor ha vingut de cop, de sobte fa fred i les nits es dibuxan entre un cel ras ple de centenars d’estrelles o nuvols de pluja intensa . Arriba un moment en la vida en què també de sobte es fa necessari caminar a poc a poc, aturar-se i descansar . Cadascú té els seus propis ritmes. Ara potser em cal repassar, reflexionar , saber què he estat i que m’ha deixat fer la vida fins ara. Si bé abans no em calia pensar què vull ser, què vull dintre meu i al meu voltant, ara sí em cal saber-ho. I no és gens fàcil, gens. T’afecten molt més les coses I els resultats dels esdeveniments ja no són lleugers sinó tot el contrari. Potser em queda mitja vida o un poc menys i ara cal saber ben bé què guanyes i què perds en cada jugada, fins i tot perdre el temps té massa valor. Temps de reflexió doncs , de caminar a poc a poc i sentir les petjades,aixo si sempre a prop seu.

La Rambla dels díes de Tardor

Davallar per aquesta rambla del migdia, fins al caire de la tarda. Arribar a la línia de mar que separa vespre i horabaixa, a una platja de rellotges de sorra, per contemplar com els vaixells tornen a port, carregats de pesca i matinada que després vendran a la llotja a preu d'alba. Temps amb brànquies, ofegat d'aire, envoltat de morralla, amb la sal dels dies a les escates. La tinta de la nit s'escampa arreu: taques, llunes i estels. Tornar cap a casa, amb el silenci sobre la pell, i un grapat d'hores fresques embolicades en paper. Demà, més.

El futur immediat

Penjo el telèfon i la teva veu encara juga amb la meva orella. Que no se'ns acabin les nits, omplim de demàs el futur immediat de les agendes. No deixem un sol espai buit, en blanc, que no parli de nosaltres. Mentre ens quedi alè per pronunciar-nos les ganes de més, ens citarem cada dia per celebrar aquesta fam d'abraçar-nos.

El meu àngel

La veu humida del riu entona, en tots els matisos del gris, una banda sonora de terra mullat, cargols i llum esmorteïda. Pluja de tranquilitat a la riba i plomes sobra el llit. El meu àngel despistat ha vingut aquesta nit a passar revista. Hem decidit, entre somnis i llençols, que ens reescriurem la vida al palmell de les mans. I que les lletres de les cançons ens faran protagonistes.

Quan arribi la pluja

M'emprovo la tardor amb l'estiu encara lligat al canell. Setembre comença amb 's' de "somnis" i una expectativa que sobrevola el dia quatre a bord d'un retolador fluorescent. Setembre és llapis i goma, i tots els llibres de text. Plastificar sentiments i escriurel's amb bona lletra a les pàgines d'un blog. Fulls i fulles. Arbres i poemes. A quin calaix guardarem tot aquest bon temps, quan deixem de seguir el rastre dels insectes i abandonem la pell bruna al fons de “La Conca”? Quan arribi la pluja i, amb ella, la flaire a llar de foc, el vent juganer i la caducitat de la memòria esparsa i inconnexa, seré una mica més sàvi, una mica més dolç. I sobre tot una mica més tu.

Silenci Sonor

Hi ha un silenci a la tarda quan el dia i la nit es troben, i hi ha un silenci lent i amable que només et pertany a tu mateix. És un silenci tendre i dolç, que perdura, que retorna, que dóna ganes de viure.I en aquest silenci respiraves tranquil•lament i t’havies adormit entre els meus braços. Hi ha un silenci pla, sincer i dolç. Un silenci a primera hora del matí com una gota de mel que es desfà lentament a la gola.
Un silenci sonor de cafe amb llet i suc de taronja i pastanaga

Madeira

La vida s'eleva uns quants metres per sobre del nivell del mar. Ales als peus, la corda fluixa, jo no vull mirar avall. Pujar i caure de quatre potes, com els gats, i tornar a pujar. Enfilar altre cop els ànims i, camí amunt, col•leccionar les vistes desde l’autobus amb curves que porten al precipici de les flors. Ells joves baixan els carreiros, i sento la teva veu a tots els batecs. Quan el món comenci a acabar-se, busqueu-me al principi de tots els finals.

Silenci

“La nostra societat no només està malalta de soroll ambiental, sinó que ha desenvolupat una por atàvica al silenci, com si aquest fos l’expressió més feridora del buit.”
(Pilar Rahola)

Cançó Genial

Una cançó genial que parla dels temps que corren.......
Val la pena llegir la lletra

"Cultures"

Hi ha diaris que dediquen unes pàgines a les “cultures”, com si de cultura n’hi hagués més d’una. Fa temps, molts anys enrere, haurien pogut pensar que la cultura, entesa com un fet col•lectiu en un determinat país, podia manternir-se desconnectada de la resta, però actualment cap racó del món, per remot i estrany que sigui, no es pot sentir deslligat d’aquest “sentit comú” de la humanitat que anomenem “cultura”. La cultura, igual que la policia, manté en cada país el seu ministeri, però de cultures només n’hi ha una, de percepcions d’aquesta cultura moltes, i això és precisament el que ens enriqueix a tots plegats

Rebeca Jimenez - Despertarme contigo

Yo tengo el calor que tú necesitas,
tengo la flor para calmar tu dolor,
tú sabes que yo cuento los días,
viendo caer noches y lluvia sin ti.
Solo quiero despertarme contigo,
solo quiero despertarme contigo,
solo quiero despertarme contigo,
déjame pasar solo una vez más no puedo esperar.
Yo tengo el calor que tú necesitas,
guardo la flor para calmar tu dolor
Sin ninguna pretensión pero con todas,
sin ninguna condición salvo que ahora,
me digas que esta noche es solo para mí,
que ya está amaneciendo quédate conmigo,
quédate conmigo quédate a vivir.
Solo quiero despertarme contigo,

Trist

Constantment ens diuen que cal ser alegre i divertit. Sovint quan preguntem a la gent a qui els agradaria tindre de parella contesten que algú que els façi riure.
Segueixo creient que les persones som animals d’adaptació, anem fent-nos i desenvolupant eines socials i afectives que de vegades ens són alienes per naturalesa.
Això està bé. Està bé aprendre a riure i fer riure, està bé aprendre a ser positiu i animar els altres, tot això està bé. Però això no ens ha de fer oblidar quina és la nostra naturalesa. Desenvolupar i aprendre noves coses no ha d’amagar-nos. Amagar la nostra forma de ser , el nostre caràcter, la nostra naturalesa pot acabar sent contraproduent i en alguns casos perillós. Oblidar-se d’un mateix per ser allò que voldríen o pensem que volen que siguem és al meu parer totalment perniciós. Això no és res més que una moda passatgera en el temps i en les societats. Per a agradar només cal ser bell i la bellesa es troba en l’harmonia. L’harmonia és un estat flexible en què la pròpia essència de cadascú sap conjugar-se amb allò que no li és propi però que sap aprendre i fer-ho seu.
Hi ha persones tristes i malencòniques, cosa que no vol dir que no s’apiguen riure. Revindico la tristesa, revindico fins i tot l’angoxia existencial , el dubte i la malenconia com a base de l’existència plena i l’assumpció del que s’és, del principi sobre el qual construir una personalitat plena i conscient, la bellesa d’un ésser trist.

Un Dia…

Un dia m’agradaria llevar-me i que fos ……., que el sol m’abracés amb cordialitat i que un déu m’oferís consol sense exigir compensacions absurdes a canvi. Un dia m’agradaria llevar-me i que jo fos …..

Temps de Viure

Hi va haver un temps que no calia escriure poemes. Només viure. No importaven els anells dels arbres, ni quins ulls miràvem, ni quin vent ens estremia. Només viure. No recordàvem cap tacte ni l'argument de l'últim somni. No calia escriure poemes. Estàvem enfeinats a crear els records d'ara i no ens n'adonàvem. No sospitàvem que un dia hauríem de recórrer a la memòria, al rebost devastat dels dies fets nostàlgia i llunyania.
Sempre es riu o es plora en passat, amb rialles o llàgrimes conjugades en present d'indicatiu. I la promesa agredolça del futur esperant-nos a la cantonada.

Pink Floyd

Tristesa en gaudir de la bellesa a soles. En no poder compartir aquest nus a la gola i tota l'emoció continguda al caire dels ulls. La conversa sense paraules, la mirada callada que tot ho diu. How I wish you were here.

Infinitius

Fotografiar els matisos de l'amor, destil•lar la sal del crit, palpar la prosa dels aromes, retòrcer el cos dels poemes fins a esprémer-ne el darrer neguit. Violinistes anònims tensen la corda del respir a trenc de matinada. Per què tibar del fil dels mots si podem caminar pels vorals del cel i tastar el so de les campanes? Quina tasca inútil, cercar-te els sinònims i oblidar els infinitius.

Blaus

Arriba la promesa d'un estiu d'hores calmes i escates brillants. Em pintaré els ulls amb lectures de mitja tarda i m'abraçaré a la teva pell dolça i fina. Ara sé del cert que les il•lusions viatgen en tren, i que l'esperança no és de color verd sinó blau mar, blau cel. Blau tranquil•litat.

Oblits

He oblidat tots els greuges, totes les impostures i gairebé tots els oblits. He llençat en un forat negre totes les nits d’insomni i els diumenges de tedi. En un calze d’or m’he begut tots els records amargs. Ara només em resta acabar d’escoltar els càntics d’enyorança i llegir tots els poemes d’amor que encara m’esperen pacientment en la lleixa de les raons per viure.

Se ha apagado el Hombre, queda el Escritor

"Dios es el silencio del universo, y el ser humano, el grito que da sentido a ese silencio".
Sinceramente, creo que la muerte es la inventora de Dios. Si fuéramos inmortales no tendríamos ningún motivo para inventar un Dios. Para qué. Nunca lo conoceríamos".José Saramago

Dia o Nit

Hi ha poemes inofensius a la llum del sol però que, a la nit, mosseguen el coll amb les seves paraules. Poemes com miralls on buscar el reflex conegut que ens retorni la mirada, però tan sols hi trobem un vidre entelat pel baf de la solitud, l'absència i l'enyor. I esdevenim, doncs, vampirs malalts de mots que calmin aquesta set de carícies que ens resseca la gola i ens esgarrapa el cor.

Rareses

La noia dels cabells daurats camina en silenci amb el cap plé, perquè l’home dels ulls verds ja ha esgotat el seu esquifit nivell de paraules. Un camí flanquejat de roselles marca contundentment la fita del que han estat les seves vides: un grapat de pols entre la inutilitat del vermell. Quina raresa: trobar música entre pètals de silenci, descobrir resquills de memòria entre els replecs de l’oblit. Quina raresa: estimar sense recances, viure sense hipoteques i morir quan et toca, després d’haver consumit la teva petita porció de vida.

La Cuarta Dimensió

Viure en el present no sempre és una empresa fàcil. A vegades és més senzill instal•lar-se permanentment en el passat, com aquells joves que no acaben mai de marxar de la casa dels pares. Sigui quin sigui aquest passat sempre és més confortable que l’inestable present en el qual, a la resta, ens toca viure. Sempre és millor habitar en una casa amortitzada, que pagar les hipoteques d’una vida encara en construcció. El passat és la seguretat de la història, el present la vulgaritat d’una realitat lineal.
Els que vivim en el present ja no ens queda temps, l’hem esgotat definitivament i hem de viure el moment, de puntetes, entre un segon que passa i el següent, les broques dels rellotges són com espases que ens fan ballar amb el seu ritme endiablat. Sabem per experiència que si volem canviar el món, hem de començar canviant-nos a nosaltres mateixos, però a la vegada som conscients també que vivim en un món inestable, que va esgarrapant-nos constantment la sola de les sabates.
Els que vivim en el present hem deixat de buscar el sentit a la vida, perquè la vida ens consumeix a cada moment, això ho deixem a uns altres que tenen la fortuna d’habitar en el futur, contemplant la llum d’estrelles que encara han de néixer i olorant flors que mai han existit.
El passat és confortable, el present vulgar i el futur lluminós, però també hi ha una quarta dimensió, un temps que algú pot arribar a pensar que només existeix entre les pàgines dels llibres, la cadència de la música i els replecs de l’art. La quarta dimensió és un espai relatiu, i no pel fet que es reguli a través de la teoria de la relativitat, sinó perquè només té sentit si corre en paral•lel als altres tres. D’aquesta dimensió teòrica, encara no demostrada del tot, abans se’n deia política.

Sons

Riure pels descosits. Parlar com una reina. Rodolins, ratolins, bocins, botons, petons, pessics a cau d'orella. Les paraules ballen i badallen: tenen son, i els sons se'n van al llit sense sentit a dormir la nit rodona com la lluna plena. Bona nit, linda flor

El llibre de les il-lusions

Auster, again. I la pluja repicant a la teulada, a la finestra. Com si demanés permís per entrar a casa, a aquest moment gairebé perfecte. El calfred que et fa sentir viu que et fa sentir bé. Everyone thought he was dead, comença. La soledat és un llit càlid on bressolar la mirada i la veu dels dijous

Nits

Les nits són per recuperar el temps perdut, per acomiadar absències i fantasmes,
i per dir-nos tot allò que ja ens hem dit tants altres cops, però amb paraules noves:
aquelles que guardem al fons de les butxaques i que només pronunciem, amb els llavis ben humits, en les petites ocasions.
Les nits som per treure de l’armari tot allo que no entenem, i tornar les coses al seu lloc.

La paraula

Mantenir la paraula, la nota suspesa a l'aire per, tot seguit, deixar-la caure i precipitar-la contra el principi de tots els silencis. Rapsoda íntima i vocacional, a les nits et recites la vida i la bona sort que algú et va escriure en vers blanc al palmell de les mans.

Cercar Respostes

Travessar el bosc de perquès i sentir com es claven a la pell el dubte, l'entonació, tots els accents. De vegades, cercar respostes a certes preguntes pot esdevenir un esport de risc. La veritat mossega amb paraules esmolades.

27 Coses que es poden fer un dia de bon fútbol que no ténen a veure amb fútbol

1. Anar a sopar amb els amics
2. Celebrar les victòries presents, els èxits futurs i els errors del passat amb una copeta de vi del color que sigui.
3. Fer l'amor a poc a poc
4. Fer-lo amb passió, de qualsevol manera, ràpid.
5. Anar a teatre
6. Veure somriure la persona amb qui hi vas.
7. Riure.
8. Somriure.
9. Escoltar una història de por.
10. Recordar algú estimat que ja no hi és.
11. Veure una bona pel-licula
12. Pintar cara a un globus fet amb un guà de làtex.
13. Entendre una fòrmula matemàtica que sempre havia semblat impossible.
14. Tenir una idea.
15. Que sigui bona.
16. Posar-la en marxa.
17. Lleguir una bona novel•la
18. Anar a nedar.
19. Aquell petó al mig del carrer.
20. Tocar el piano.
21. Rebre una bona notícia. Bona, bona.
22. Planificar un viatge.
23. Gaudir del solet.
24. Anar a veure el mar i fer recollida selectiva de petxines.
25. Un risotto.
26. Descarregar les fotos de la càmara i recordar què bé que ens ho vam passar.
27. Deixar la llista inacabada perquè és una llista que no acabaria mai...

Estels Fugaços

La felicitat sempre ha estat renyida amb la realitat, són dos conceptes que només es troben durant uns breus instants, quan s’encreuen fugaçment en l’espai. El humans sabem que el nostre és un destí tràgic, que al final tot acaba malament. Probablement per aquesta raó ens aferrem constantment a aquestes espurnes de felicitat que durant la nostra vida van saltant aquí i allà. Els humans som estels fugaços, però ens agrada pensar que deixem al darrere un rastre de llum en un cel que sempre ens ha semblat massa fosc.

El pas del temps

Estàs fet de carn i ossos. Múscul, ànima, pensament, sentiment, llàgrima. I ja fa temps que et mous al ritme de la banda sonora d'estrès, rellotges i horaris impossibles. Ja no ets tan jove, el cos se'n ressent cada cop més i el mirall fa la feina bruta de recordar-t'ho cada dia. Però sonen els primers acords d'una melodia i et despulles, de cop, del llast d'un bon grapat d'anys. Perquè, a part d'estar fet de carn i ossos, ets una mica Police, un xic Nirvana, un poc Red Hot Chili Peppers, un pèl Alanis a "You oughta know". En el fons, sempre seràs aquell noi de cabells llargs que, en un racó d'aquell bar, tancava els ulls i respirava la rebel•lia d'aquella adolescència barrejada entre el fum, la cervesa i les lletres de totes aquelles cançons.

Paraules

Les paraules són petites flames que s'encenen als llavis, i ens agrada jugar amb foc. Però el passat ens crema als ulls i el present ha esdevingut material inflamable. Només ens queda imaginar un futur ignífug on poder tornar-nos a trobar sense consumir-nos.

Sovint

Sovint un es perd entre la pressa del dia a dia, del no poder ni descansar, ni pair.
Sovint no cansa aquest fer, sinó que agrada.
Sovint però m'atura amb el més petit dels detalls i penso que parar-se, de tant en tant, també va bé, ni que sigui perquè si, per llegir, per parlar, per compartir.
Sovint me n'adono que les coses màgiques són precisament les que ballen entre l'activitat i el gaudir de la vida...

Metàfora

Censurar textos i textures. Mesos i mesures. Obrir les mans per omplir-les de llum. Als llavis, tast de fruita, regust de fum. L'amor és una metàfora incendiària que consumeix tots els versos.

Totes les primaveres

Quin sentit té intentar entendre tot plegat. És com cercar la quadratura del cercle. Deixem-ho estar. Tot es redueix a seure en un vagó de tren, deixar-se endur fins al final del trajecte i, pel camí,viure totes les primaveres que ens queden.

Vivir i Estimar

Perdonar els errors involuntaris i intentar evitar els voluntaris són els senyals que indicarien, diu Sòcrates, la llarga durada d’una amistat. Com que he nascut per dormir tranquil en el meu llit, m’he hagut de redreçar. Comprendre què mou als altres i saber-ho respectar, i aprendre a refrenar els instints. Reconèixer què i qui val la pena i esforçar-me per no perdre-ho i per fer que arreli amb profunditat. Sovint desespero absurdament oblidant que no he vingut a aquest món per construir un de nou cada cop que alguna cosa se mou dins l’ànima. Patexo una falta de perspectiva, però no hi ha judici encertat fins que el procés no acaba. Per això la meva vida és un “aprendre a vivir i estimar” constant, perquè pensar-se i patir són casi sempre incompatibles.

Avalon - Bryan Ferry / Roxy Music

Paral-lels

Ens sabem paral•lels; caminem, doncs, l'un al costat de l'altre cap al punt on sempre acabem convergint .



Amb l'ombra dòcil del teu cos m'avinc
i amb tu reprenc el goig de caminar.
Cap ruta no pot dur-me més enllà
perquè de tu me'n ve tot el que tinc.

Miquel Martí i Pol, Amb l'ombra dòcil

Mar

Tinc ganes de veure el mar, de sentir el so repetitiu de les onades, de notar la sorra humida sota els peus i olorar la marinada salada de l'aigua de les nostres belles costes.
Tinc ganes de recollir petxines i pedres de formes curioses, de fixar els ulls a l'horitzo i sommiar. Tinc ganes de tocar l'aigua freda i veure les teves manetes jugar amb la sorra. Tinc ganes d'immensitat blava...

Març

Estripar el full de calendari i que el camió de les escombraries s'endugui aquest febrer fosc però potser necessari. He brindat per aquest març o la promesa de trenta-un dies nous. Per viure'ls tots dos junts.

???????

Em pregunto si les coses són possibles o simplement pel fet de somiar-les ja les convertim en impossibles, inabastables, intocables, no reals.

Cercles

Abans i ara, sempre he tingut la sensació de conèixe't més del què et penses.I a la inversa també, ara i abans, sempre he tingut la impressió que em coneixes més del què sembla.En realitat tot són cercles que es tanquen. Però no marxis siusplau, ara que has vingut.

Món Vulgar

Tancar els ulls. O no. Potser no cal. Somio despert i els desitjos apareixen, un darrere l'altre, com en una passarel•la de moda, exhibint-se, provocadors. El moment s'espatlla per gentilesa d'una dona que parla de política des de fa vint minuts. La miro. Té prou edat per saber que no pot canviar el món, així que suposo que es conforma amb arribar a convèncer el noi que seu al costat i, indirectament, la resta del vagó. Decideixo ofegar el seu discurs amb la música de l'iPod. La política em cansa. Tanco els ulls. O no. Potser no cal. Els desitjos han esdevingut engrunes multicolors, devorats per la realitat. Miro per la finestra. El món és un lloc vulgar on aviat somiar deixarà de ser gratuït.

Genial

Cafè amb llet li porto al llit. Katie Melva i Faithless donan mùsica a la seva dolçor. La vida, que no entén de pauses ni esperes, pica a la porta i demana disfressar-se de carnestoltes. Sí, ahir ha estat un bona nit per sortir a fotografiar el món.

I will be there

Passi el que passi. Sigui com sigui.
Sigui el problema del color que sigui, de la textura que sigui, del sabor que sigui.
De dia, o de nit. Nevant, plovent, a sol i a serena.
Vulguis o no vulguis.
Quan em necessitis només ho has de dir.
Estirar els dits.
Trucar-me. Buscar-me. Trobar-me.
Hi sóc.
Hi seré.
I will be there.

La ràtio de l’amor

Sóc incapaç d'escriure res bonic. Envoltat de càlculs, xifres i quotes, indulto les meves ungles tot restant a l'espera que les finances decantin la balança cap al nostre costat. Invertir en futur. Arriscar per guanyar. Crec que l'euríbor saboteja qualsevol indici de romanticisme així que, atabalats entre riscos i inversions, què et sembla si calculem plegats la ràtio de l’amor.

Tinc tantes ganes...

Tinc tantes ganes d'explicar-te coses que, per no oblidar-me'n, les escric en un paper petit de quadres, en ordre d'importància de més a menys.
Tinc tantes ganes d'estar amb tu, tranquil•lament, sense la pressa de la vida i de les presses que m'invento un rellotge impossible que permet que les agulles s'aturin i tot sigui possible.
Tinc tantes ganes de besar-te que sommio, un a un, tots els petons que ens hem de fer, que hi ha pendents...
Tinc tantes ganes...

2010

Aquest cop no hi ha propòsits d'any nou, sinó tot de paperets en blanc: les idees i els projectes han aconseguit fugir de la presó de pautes i quadrícules per fer-se realitat. Ara que tornaré a calçar-me sabatilles de rebaixes, reserva'm el primer ball. Tots dos sabem que, tard o d'hora, dansarem en la certesa d'un saló buit, a les fosques. Amb la promesa de tots els mobles i les claus d'un possessiu a les mans.

Paraules

Els objectes no saben el seu propi material, els gestos no saben els seus sentiments i les paraules no saben les boques que les parlen. Però per a estar segurs de la nostra existència, necessitem els objectes, els gestos i les paraules. Quantes més paraules ens permetin fer servir, més lliures esdevindrem.” (Herta Müller – Discurs a l’Acadèmia sueca)

Tu i Jo

Tu saps el nom de les flors / jo sé l’ordre dels dies / tu comprèns el sentit dels camins / nosaltres caminem entre les fulles / i el sol surt entre els núvols / per posar ordre entre les flors / i aprendre el sentit dels dies / perquè tu saps que avui és divendres / i que demà serà un altre dia / i jo se que t’estimo.

Perdut ?

Quan em sento perdut, recorrexo a tot allò que roman invariable amb el pas del temps per intentar tornar-te a trobar, i les olors acostumen a no fallar: l'olor de net en sortir de la dutxa, la del fred del matí, la de la teva pell entre els llençols et tornen a posar a lloc. Però aquest cop hi ha quelcom que no funciona. El tren continua fent olor de tren; el fred a tristor; la teva pell, a tu; i la dutxa, a net. El que no encaixa sóc jo. Potser perquè he canviat massa i ja no em sé trobar dins de tota aquesta normalitat. O potser és perquè m'he ben perdut i ja no faig olor a res.

No em DONA la gana..

He vist un reportatge a la tele sobre dones maltractades que m'ha impactat i indignat sobremanera. Amb "perdó" però em cago en la religió (feta a mida dels homes que no respecten les dones com a iguals), en els matxistes i/o misogins, en els que per ser més mascles han de fer mal a una dona, a la poca evolució d'alguns” elementos” que encara viuen en les cavernes... Si, em cago en tots ells per què això no te disculpa possible, això no és més que cobardia i por... I també afegeixo, que no estic d'acord que en el nostre país, quan milers de dones han lluitat per la seva llibertat durant molts i molts anys vinguin de fora a intentar canviar les coses, no em dona la gana!!!!! Quan una dona de fora, be a viure aquí, ella te el dret a ser "lliure" com qualsevol altra dona que viu i ha nascut aquí agradi als seus mascles o no!

Tots els Hiverns

Ja poden venir tots els hiverns,la grip a,b,i c.. Els exèrcits de sol mort, els soldats amb uniforme gris i munició de neu i gel. Ja poden venir les nits prematures, les branques nues, el foc encès. Ara que et sé ben a prop, ara que et tinc a frec, ja poden venir tots els hiverns. Amagats sota els llençols, si vols, en farem literatura, del fred i ratafía.

Blogs .....

Quan publiques un post sovint, arribes a pensar que algú et llegeix. Només faltaria. El problema moltes vegades és que no et llegeixen amb la immediatesa que tu voldries, que tu penses. Escriure és com posar un missatge en una ampolla, un missatge que ha de travessar distàncies oceàniques abans d’arribar al seu destí. I si, a més, esperes resposta, és probable que l’altre et faci arribar el missatge de la mateixa manera. Per tot això és recomanable, a l’hora d’escriure, no utilitzar materials peribles

Espera

Si me dices que vienes a las cuatro, desde las tres empezaré a ser dichoso"
Antoine de Saint-Exupèry

The Next Step

Sovint un no sap quin és el proper pas.
El que és clar, però, és que cal fer-lo.
Sigui qui sigui.
THE NEXT STEP.
Endavant.

Scandisk

Quan encetes una amistat, hauria de ser obligatori contractar una assegurança a tot risc. Perquè, quan es trenqui, tinguis dret al fet que et reparin els sentiments que han quedat més afectats, que et donin una bona capa de pintura, i aquí no ha passat res. Recuperar la última configuración válida conocida e iniciar Windows con normalidad. I que et formategin el disc dur, tot esborrant la memòria emocional.

L’agonia de la llum

Tot va prenent un color d'horabaixa,
d'inici de vespre,
de final de tarda.
I la llum inicia el seu descens,
graó a graó,
per aquesta escala de grisos que duu,
inexorable,
fins al negre intens
del punt i final.

Geometria

Hi ha una geometria en tot el que et vull dir
una recerca muda en el flanc més àlgid del valor
sincerament, amor, paraules que em puguin fer d'alquímia
en aquest meu ventreig constant
del vol i de voler-te

Miquel Marti i Pol

Tirant Endavant

Després d'aprendre a circular per la infantesa, un bon dia t'adones que la vida de veritat engega els motors per dur-te a tota velocitat cap al centre de l'adolescència. I creues els vuitanta al volant d'un d'aquells cotxes negres i llampants d'en Gino Vanelli, amb Madonna de copilot i els Pet Shop Boys i els Tears for Fears asseguts al seient del darrere. Als noranta, t'agafes fort perquè s'acosta un tram farcit de revolts i, un cop superat el repte, trepitges l'accelerador amb l'arribada del nou mil•lenni i el segle vint-i-un fins que t'estavelles de ple contra tots els somnis que no es van fer realitat. Ara ja no fabriquen cotxes com els d'abans però t'enamores amb la mateixa intensitat i continues conduint per aquestes carreteres vitals malgrat els problemes de trànsit i les avaries que apareixen de tant en tant. I frenes, i acceleres i avances i, quan les circumstàncies ho permeten, t'atures una estona a gaudir del paisatge i a reflexionar si tot plegat val la pena. Però sempre acabes pujant novament al cotxe i tirant endavant.

Hipotesi Genial Final Champions 2010

Immobilitzat

Avui a la feina ha estat un dia molt económic. Entre assentament i assentament, em pregunto com et comptabilitzaria a tu dins de la meva vida. No ho tinc gaire clar. Els somriures són un immobilitzat material o immaterial?

Serenata

Del silenci del passadís, en pengen tot de notes que els teus dits fan sortir de les cordes d'una guitarra imaginaria. Serenata improvisada, banda sonora d'una nit embastada, com tantes altres, sobre el sofa verd,sobre el coixí, sobre el llençol. Ja no en sé, de dormir sol. La son no em vol rondar si no ets a prop meu.

Amb comptagotes

Tarda de dilluns. A la tele anuncis de cremes, tornades al cole i col•leccionables. Soroll de rentaplats. Així és com sona el temps lliure. Tu descansant al sofà…. M'agrada casa meva, casa nostra suposo, perquè aquest ritme de vida me la dosifica amb comptagotes.

T'estimo

Simpson

Homer Simpson: “–A on anem?”
Mr. Burns: “–A començar a construir un món millor i més just.”
Homer Simpson: “–Bé, si li agafa de passada em pot deixar a casa...”

H2O

Bec aigua sense tenir set. Contínuament. Potser és per omplir aquesta “falta” de tu i evitar que l'enyor em continuï ressonant per dins. I esdevenir tot jo líquid i transparent. Perquè, quan tornis de la feina, em trobis ple de peixets de colors.

Who cares

Obrir escletxes en el temps i fer arqueologia emocional. Intentar descobrir l'origen d'aquest sentiment. Esbrinar on radica la diferència entre estimar i estar enamorat. Who cares

Heineken m’ ho ha recordat avui.

A prop de casa meva han possat un anunci gegant de Heineken. Simplemente surt una botella i una frase:” Cosas que hacer antes de morir: vivir “
M’ ha encantat.. es una frase.. amb tant sentit i tan simple, que asusta!

Caprici ¿?

El destí capriciós ens va ajuntar... la nostra voluntat va fer la resta.
Amb aquesta cançó he plorat, m'he emocionat, he tremolat, ... Però també ha dibuixat somriures difícils d'oblidar i ha fet créixer il•lusions plenes de llum

Árbol en algún Bosque

Tal vez antes de ser mujer
fui árbol en algún bosque
y mis ramas crecían hacia el cielo
siempre intentado ver
el horizonte
y estuve allí por siglos
enraizada
aferrada a la tierra
bebiendo el cielo
habitada de pájaros y estrellas
Tal vez antes de ser mujer
disemine retoños
dejé semillas
y el viento fue mi amante
en los silencios
mi piel era corteza
y mis colores símbolos
del transcurso del tiempo
en crecimiento
A veces pienso en ello
y el bosque
no es un lugar extraño
Tal vez antes de ser mujer
fui árbol en algún bosque
aún siento el latido de la tierra
en mis venas
y hay días que regresan los pájaros
y anidan.
Ana Maria Mayol

Un bon vídeo,una bona cançó

Mi Piel

Mi piel tiene memorias de tus manos
recorriendo el desnudo de mi entrega
tiene tu aroma,
tu costado, tu aliento
tu sabor, tu triunfo
mis derrotas .
Mi piel tiene sonidos de ternuras
vibrando
cada encuentro en la penumbra
tiene tus restos y tus rastros
luz opaca del deseo
y el rostro del amor
amaneciendo .
Ana Maria Mayol